«Dia de pluja a Nova York»

Hi ha aquesta brama segons la qual el cinema actual de Woody Allen peca de dues coses: un suposat bucle creatiu que el porta a fer sempre la mateixa pel·lícula, i una degradació d'estil que l'ha dut a un dels moments més irregulars de la seva trajectòria. És cert que els seus films presenten nombrosos elements comuns i que les seves fixacions són molt nítides, com també ho és que Allen no és una ciència exacta. Però s'ha de matisar que la seva llarga trajectòria sempre ha estat d'alts i baixos (tot i que els seus baixos són més alts que els de la mitjana de cineastes contemporanis) i que d'acord, que recentment ha rodat films fallits com Irrational man, però també joies com Wonder Wheel. Dia de pluja a Nova York passa per ser, almenys en aparença, un dels seus títols lleugers, una d'aquestes comèdies que de tant en tant es treu de la màniga i que no són percebudes com a fluixes, però tampoc s'acaben comptant entre els seus grans títols. Si li passés a aquesta pel·lícula seria una veritable injustícia. Ja no només perquè la seva història d'atzars i embolics sentimentals està escrita amb mà de ferro i es presta a lectures polítiques i socials molt punyents, sinó perquè és una de les obres recents de l'autor més ben rodades. En gran mesura, per l'extraordinària fotografia de Vittorio Storaro, que juga hàbilment amb el cromatisme per definir els personatges i la seva evolució sentimental, i també per la capacitat d'Allen per fer un meravellós homenatge a la ciutat que el va forjar com a cineasta i que aquí emergeix com una postal nostàlgica i crepuscular. Dia de pluja a Nova York és un homenatge a la ciutat i els seus habitants, a les mirades interiors i exteriors, plena de diàlegs enginyosos i situacions que palpiten, que transpiren veritat. Encerta en el repartiment, com sempre, i desmenteix la brama que dèiem: que hi hagi rastres d'un estil no és res negatiu, sinó que permet emmarcar-la en una visió del cinema i el món que continua ben fresca i vigent