25 de octubre de 2019
25.10.2019
Art. Exposicions

El suïcidi del temps

Lluís Bruguera exposa a la biblioteca i al Teatre Municipal de Palafrugell els seus fragments de món realitzats amb aquarel·la

25.10.2019 | 12:45
El suïcidi del temps

La imatge, de tan recurrent, corre el risc de passar desapercebuda: ja ningú -o gairebé ningú- mira directament. Volem dir que, entre el món (sinònim imperfecte de realitat) i nosaltres, se sol ubicar un filtre tecnològic en forma de dispositiu mòbil que, per dir-ho d'alguna manera, transmutaria en col·lecció de píxels allò que, fins no fa gaire, era pura i simple impressió de llum. La idea és que el temps «real» hauria proscrit el temps de l'experiència, molt més dilatat, molt més lent, molt més precís en les seves apreciacions... En paraules de Paul Virilio: «El temps real preval sobre l'espai real i la geosfera. La supremacia del temps real, la immediatesa, sobre espai i superfície és un fet consumat i té un valor inaugural (anuncia una nova època). [€] És un moment dramàtic en la nostra relació amb el món i per a la nostra visió del món». Dramàtic o no, es tracta d'un «suïcidi del temps» que, com a conseqüència més destacable, té la de convertir qualsevol mirada en un document diferit, en un registre que, com a màxim, ens aporta la llum d'un aplaçament, una mica com els memento mori medievals però sense la nuesa de la veritat.

Ens trobem enfront de la consumació, més o menys indesitjada, d'una gran pèrdua. És a dir: la pervivència al llarg de la història de la humanitat dels documents relacionats amb l'experiència del viatge s'explicaria, en primera instància, a través d'aquell «impuls originari» que, d'alguna manera, hauria renunciat a generar o expandir «la civilització» -en l'accepció estrictament colonial del terme- i s'hauria centrat, per contra, en la formació de «civilitzats» -en el sentit que li va voler donar Baudelaire. Des de Polemó d'Atenes (s. II a. C.) o Pausànies -la seva Descripció de Grècia (s. II) és pionera en la literatura de viatges o periegètica-, passant per les diferents formes adoptades per la Topografia artística, els Alba Amicorum (s. XVI) o, en definitiva, tot el ventall d'egodocuments directament relacionats amb el periple, tot -o quasi tot- sembla respondre a la mateixa necessitat performativa del propi jo a través del desvetllament de l'altre. Mirar directament, més enllà del viatge i sense filtres tecnològics esdevé, des d'aquesta perspectiva, una qüestió d'ordre ètic.

Expliquem tot això per posar en valor el gest aparentment prosaic de realitzar, en rigorós directe i sense filtres, una aquarel·la: allò que es rescata no és tant una determinada «vista» com una determinada experiència de la temporalitat que, avui per avui, sembla trobar-se en clar perill d'extinció. Lluís Bruguera ho explica millor: «M'atreviria a dir que és més una actitud: oberta, d'espera, que no pas una tècnica. I, si en aquesta espera, ens adonem que som capaços de renunciar a una certa dosi de control en el procés creatiu, estarem davant d'una descoberta: de sobte, les qualitats inherents al procediment comencen a jugar al nostre favor». I és que, per a Bruguera, res és aleatori: l'adopció d'una tècnica amb base aquosa i el suport de paper li permeten convertir les eines de l'artista en equipatge, en quelcom que pot moure's en funció de l'impuls d'un observador que mai és estàtic. Per certificar-ho, n'hi ha prou visitant el blog de Bruguera («Argent viu») i assaborir la declaració de principis que l'encapçala: «Mercuri. Semblar (o ésser) un argent viu. No estar quiet, bellugar-se contínuament. A les mans del dibuixant, la ploma o el llapis es mouen veloçment per tal de donar forma a les sensacions percebudes: la lleugeresa, la frescor, la brevetat, la síntesi, la immediatesa... són camins per captar l'essència d'allò dibuixat. Com diu el poeta Ives Bonnefoy: en la paraula, la poesia; i sota el llapis, el dibuix».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook