No poques de les seves obres troben inspiració en els viatges que feia, tots els estius de la seva infància, amb el seu pare a inspeccionar els fars que aquest havia construït. A Robert Louis Stevenson (Edimburg 1850-Samoa 1894) li encantaven aquests viatges, més pel material que li donaven per les seves escriptures que per l'interès per l'enginyeria. Aquests periples, que més tard ampliarien coordenades, serien una constant en la vida de Stevenson. El qui no gaire més tard seria un dels més famosos i rellevants escriptors escocesos era, per sobre totes les coses, un viatger incansable i inquiet. No obstant això, el viatge més formidable, sabia el mateix Stevenson, era el de la seva ment sobre un full en blanc.

És sobre aquest mateix tipus de ruta sobre el qual Stevenson ens endinsa a Olalla, un viatge cap a la nostra part més fosca. No sembla increïble que aquesta obra es va escriure gairebé al mateix temps que L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde, ja que tots dos tenen com a font el mateix denominador comú, segons l'escriptor, els seus propis somnis. Allò que se li creuava per la ment en aquesta època en què es va bolcar a escriure aquest tipus d'històries tampoc és un misteri, ja que, com recordaria en les seves memòries, comptava amb una influència molt clara. Quan era nen va tenir una mainadera que li explicava esgarrifoses històries de terror. Aquesta mainadera, de nom Alison Cunningham, a la qual anomenaven afectuosament «Cummy», de fortes conviccions calvinistes, va resultar ser una gran influència en la futura obra de l'autor. Eren relats que li provocaven malsons però que alhora el fascinaven.

Editat i traduït al català per Viena Edicions, Olalla, un dels poc relats curts coneguts de Stevenson, narra la història d'un soldat escocès, qui s'estableix amb una família espanyola per recuperar-se de les seves ferides. Allà coneix una noia extraordinària: Olalla, la família, i ella mateixa, potser podrien pertànyer a una antiga raça de vampirs.

Si bé a Olalla el vampirisme queda com una possibilitat latent, la veritat és que l'obra preserva molts elements típics de la literatura gòtica, aquest gènere literari nascut durant el segle de les llums. Entre aquests elements destaca la imatge d'una família que alguna vegada va estar orgullosa de la seva noblesa (però que ha caigut en la decadència), una casa embruixada i un retrat misteriós que sembla amagar la clau del misteri.

Mai queda del tot clar si Olalla és, en efecte, una vampiressa, encara que el seu cabell vermell i la sang degradada, impura, que corre per les seves venes, semblen indicar que ho és. Aviat una de les escenes sembla no deixar lloc a dubte. Durant la nit el soldat trenca la seva finestra intentant distretament obrir-la. El vidre trencat li talla el canell i sol·licita ajuda a la mare d'Olalla. En veure el tall sagnant, ella salta sobre ell i li mossega al braç. Un dels seus fills arriba a temps per allunyar la seva mare del soldat i Olalla li cura les ferides.

Tot i que els vampirs són més que reconeguts en la literatura per odiar la llum del sol i per la necessitat d'alimentar-se de sang fresca, Olalla no es correspon exactament amb aquests trets. En aquest cas, el vampirisme tal vegada podria ser conseqüència de segles d'aïllament, de reclusió, la qual cosa al seu torn ha portat a aquest antic llinatge a una lenta però irreversible degradació.

Olalla va ser publicat originalment en l'edició de Nadal de 1885 de la revista Court and Society Review, i després reeditat en l'antologia de 1897: The Merry Men and Other Tales and Fables. Stevenson havia nascut amb amb el do de narrar, i per això els aborígens de Samoa, entre els quals es va retirar a morir abans d'hora, el van anomenar «Tusitala»: «el que explica històries». Amb la seva observació aguda, i el seu to vitalista, propis de relats enlluernadors com Com L'illa del tresor o la història del doctor Jekyll, Stevenson ens transmet el coneixement de la seva època a través d'aventures fascinants.