La versió lírica de l'informal

Després de gairebé mig segle dedicada a explorar els tortuosos i no sempre gratificants senders de l'art, a Assumpció Mateu (i a qualsevol creador que arribi a un estadi tan avançat de la seva pràctica) li resta fer un parell de coses: una, aturar-se en el camí i mirar enrere per fer balanç del trajecte recorregut (l'objectiu seria detectar-ne les principals coherències i, és clar, també contradiccions) i, dos, interrogar-se sobre el sentit de la creació mateixa o, en darrera instància, sobre què significa estar en possessió d'una determinada veu (mirada) poètica. El segon objectiu (que, per importància, ben bé podria ser el primer), Mateu l'ha esbossat a Balaguer: l'exposició Poiesis està integrada per treballs relativament recents però que tenen en comú la necessitat de posar al descobert la matriu mateixa de l'acte creatiu. És a dir: avui dia, quan parlem d'un «poeta» només ens referim, en principi, a un escriptor que utilitza una determinada forma literària per expressar-se. Però això no sempre ha estat així: el concepte mateix de poiesis era, per a Plató, un terme que englobava tota l'esfera que inclou qualsevol forma d'activitat productiva que sigui capaç de fer passar del no-ser al ser (la majoria dels mortals sobresurten per tenir l'habilitat contrària). Giovanni Reale escrivia a propòsit de les reflexions platòniques: «La doctrina platònica de la poiesis és el creacionisme més avançat que existeix en el pensament grec; però és un semicreacionisme en sentit absolut si se'l compara amb el concepte de creacionisme que el pensament occidental ha adoptat a través dels textos bíblics». Per això Mateu defuig radicalment la dimensió heroica (demiúrgica) de la seva tasca: «Sempre he pensat -confessa al magnífic catàleg editat per la Fundació Marguerida de Montferrato- que la creació, en tots els seus aspectes, és un acte de recerca, una eina de coneixement que va més enllà del plaer estètic i de la necessitat vital».