País: Estats Units. 2019. Color. Durada: 210 minuts. Títol original: «The Irishman». Direcció: Martin Scorsese. Guió: Steven Zaillian, basat en el llibre de Charles Brandt. Intèrprets: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Harvey Keitel, Bobby Cannavale, Anna Paquin, Jack Huston, Ray Romano, Kathrine Narducci, Jesse Plemons

Martin Scorsese sempre ha estat un dels grans cronistes del seu temps, i si el seu cinema s'ha anat revaloritzant és gràcies a la seva narrativa: pocs cineastes tenen tanta capacitat per convertir històries alienes en diagnosis tan personals sobre la societat i les seves derives. Dins d'aquest calidoscopi que és la seva filmografia, hi ha una tendència, la més celebrada, que és la que inclou joies com Uno de los nuestros o Casino, extraordinàries radiografies de costums mafiosos que en realitat eren retrats molt precisos sobre les dinàmiques del poder i les seves devastadores conseqüències.

El Irlandés no només està a l'alçada d'aquelles meravelles, és que fins i tot les supera. I si assoleix tal miracle és perquè aquest film és un doble compendi: per un costat, d'ell mateix, ja que Scorsese hi fa una síntesi de la seva narrativa i de la seva visió del món amb una història que reflexiona sobre els llegats i els espectres que ens assetgen; per l'altre, perquè és segurament una de les millors i més punyents paràboles sobre el cinema que s'ha rodat mai, en un exercici de fons i forma que juga constantment amb la presa de consciència dels seus mecanismes de representació. La pel·lícula, que s'allarga tres hores i mitja però es fa curta, s'articula a partir de tres actes molt ben definits. Un primer vigorós i ple de troballes visuals, que funciona a mode d'introducció a un estil i una manera de viure; un segon més tèrbol i reposat, basat en els ressons i la certesa que no hi ha volta enrere; i un tercer absolutament esfereïdor centrat en els silencis i les subtileses, conscient del crepuscle i abocat a una grandesa inabastable.

Amb aquesta estructura, Scorsese ens resumeix els indissolubles lligams entre l'art i la vida, entre personatge i persona, entre percepció i realitat. Poques vegades es pot veure una pel·lícula que sàpiga transmetre tanta sensació de transcendència, i a la vegada ser un prodigi de petits detalls que enriqueixen el relat d'una manera tan colpidora. I enmig de tot això, un repartiment en estat de gràcia en què sobresurten De Niro i Pacino, sí, però sobretot un Joe Pesci que hi ofereix un dels grans papers del cinema modern.

Consulta la cartellera aquí.