22 de novembre de 2019
22.11.2019
Art. Exposicions

No perdre les formes

El Museu de l'Empordà acull una mostra d'Eudald de Juana que proposa un diàleg amb la tradició escultòrica

22.11.2019 | 12:27
No perdre les formes

Avui per avui, hi ha una escultura oficial (acceptada per les diferents institucions artístiques) que, a grans trets, arrelaria en Duchamp (pare de tots els «bastards» que no podem adjudicar a Picasso) i que es desplegaria, episòdicament, al llarg del segle XX mitjançant noms com Tony Cragg, Anish Kapoor o Richard Deacon (integrants, tots ells, d'allò que la historiografia ha convingut a anomenar «Nova Escultura Britànica»). El cordó umbilical que comparteixen aquests creadors (tan diferents i semblants al mateix temps) és sobradament conegut: a la fascinació per l'objecte, l'«assamblage», el «decoupage», el «bricolage» i un munt de coses acabades amb «age», cal sumar-hi la voluntat de traslladar la seva pràctica a la realitat més immediata d'un temps tan heterogeni com canviant. O, en paraules d'Anna M. Guasch: «Consideraven la Nova Escultura com una mena de petit teatre del món afectiu que associava els residus de la societat amb els antics records de la infància (aquell «cavall de fusta» portat sovint a col·lació per Gombrich). Entre tots ells, potser és de justícia destacar la mirada de Kapoor, molt més afinada de cara a detectar possibles transcendències: per a l'artista d'origen indi (i per a d'altres socis de viatge com ara Anthony Gormley o Shiraeh Houshiary) resultava cabdal encaminar-se en direcció a continguts més arquetípics que, d'una manera o d'una altra, sempre desembocaven al gran delta panteista on tots els rius de la vaguetat conceptual posen punt i final al seu viatge especulatiu.

Expliquem tot això (de manera massa esquemàtica i parcial) per evitar possibles malentesos: Eudald de Juana, d'entrada, no encaixaria en aquest «relat oficial» de l'escultura ni, de fet, en cap de les diverses ramificacions per les quals transita una disciplina que, en molts aspectes, sembla haver perdut el nord (a còpia d'anar fent escenografies per aquell «petit teatre del món afectiu»). Sigui com sigui, insistim, l'aparença, per definició, és enganyosa: l'acurada formalització dels treballs d'Eudald de Juana fa que hom els emparenti, sense massa problemes ni matisos, amb una tradició escultòrica molt més preocupada pel volum que per l'espai (allò sobradament conegut de Rodin vs. Brancusi) i, de manera anàloga, segrestada per un relat on el geni productor s'arrecera (excusa fundacional d'arrel romàntica) a la confortable trinxera del virtuosisme. La pregunta, en essència, vindria a ser aquesta: l'activitat de De Juana és dialògica o continuista? Per entendre'ns: el de Navata és un exhibicionista prou hàbil per treure profit d'uns temps maldestres capaços d'omplir, amb teoria i conceptes, els buits que deixa la sensibilitat a l'enretirar-se o, ben al contrari, encarnaria algú que assumeix el caràcter epigonal de la seva pràctica a còpia de reblar-ne, armat d'ironia, totes les dèries, encerts i mancances?

Qui tingui ganes d'accedir a l'univers d'Eudald de Juana haurà de decantar-se per la segona hipòtesi, és a dir, que l'artista dialoga amb les formes del passat situant-les en un pla irònic on tot és allò que sembla i, al mateix temps, alguna cosa més. En aquest ordre de coses, Duchamp no seria més important que Leonardo da Vinci. La qüestió és ben bé una altra: superades les jerarquies (passades pel sedàs de la ironia), herois, déus o tirans haurien cedit el seu espai als cossos adolescents . O, com deia T. S. Eliot mitjançant versos irrepetibles: «Time present and time past / Are both perhaps present in time future, / And time future contained in time past». És a dir: no hi ha, des d'un punt de vista ontològic, res absolutament vell de la mateixa manera que no hi ha res absolutament nou. S'és vell en relació amb quelcom que s'afirma en direcció contrària; s'és nou en relació amb un model que cal incorporar per tal de transgredir-lo o superar-lo. Fins i tot el filòsof Boris Groys, apòstol de la novetat, coincideix en aquest aspecte: «La innovació no consisteix en la compareixença de quelcom que estava ocult, sinó en transmutar el valor de quelcom vist i conegut des de sempre».

Molt més difícil d'entendre resulta el diàleg entre els treballs de l'escultor i una heterogènia selecció d'artistes que no tenen gaire res a veure entre ells: d'alguna manera, la figura dels comissaris fa a la vegada la funció curadora i la de subministrar coartada.

Eudald de Juana

Museu de l'Empordà, Figueres. Rambla, 2
Fins al 12 de gener. De dimarts a dissabte, d'11 a 19 h. Diumenges i festius, d'11 a 14 h. Dilluns, tancat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook