De què parlen les gosses?
Del que queda per fer en la literatura, en l'art i, per tant, en el món, perquè les dones estiguem en situació d'igualtat i siguem lliures per crear.
Diu que tecleja aquest llibre des de la ràbia i l'entusiasme.
Ràbia pel patiment de les companyes i també pel mateix. Entusiasme perquè malgrat tot intueixo un canvi, un munt de veus crítiques han començat a qüestionar allò establert i a obrir portes a altres maneres de pensar.
Vostè creu, com l'escriptora Alejandra Costamagna, que el «boom» va ser masclista?
Sí. Prova a ficar-te a Google i busca «dones boom llatinoamericà». El primer que et sortirà és la història de les dones dels escriptors que van conformar aquest moviment, i això, és clar, és només la punta d'un gran iceberg de desigualtats.
Hi ha masclisme editorial?
Tant com a la resta dels sectors de la societat, és a dir, sí, i molt.
Què és exactament la raça de l'«escriptor mascle»?
Escriptor mascle és aquell incapaç de reconèixer els seus privilegis o el patiment dels altres. Aquell que assetja en festivals. Aquell que només pensa en si mateix i que denigra les seves companyes fèmines quan volen alçar la veu.
En aquest llibre explica el cas d'Elena Garro, sepultada per l'obra d'Octavio Paz, un dels seus grans censors.
Així és. El seu cas és significatiu perquè demostra que ni tan sols les dones més ben posicionades de la literatura del segle XX es van lliurar de patir dinàmiques sexistes contra la seva obra, contra la seva vida, contra la voluntat.
Ferré deia que els escriptors del «boom» s'equivocaven en el retrat de les dones?
Crec que Ferré va analitzar bé els clixés de les obres que analitza d'autors com Carlos Fuentes o Gabriel García Márquez. Ella va detectar que es tractava de personatges plans, reduïts a vegades a putes o verges, personatges mancats de llibertat.
Suïcides, víctimes de sobredosi, qualificades com putes, titllades de boges... la dona no ho ha tingut fàcil.
Mai, en aquest i en altres àmbits. Només ara comencem a trencar aquestes dinàmiques, i tot i així ens diuen feminazis, victimistes, acaparadores...
L'afusellament d'Agustina Gonzalez va suposar un canvi...
La persecució feixista a Agustina González, que va acabar amb el seu assassinat, és un capítol nefast i, per desgràcia comuna, només cal mirar les cunetes. El seu cos, com el de Lorca, no existeix. La seva obra, a diferència de la de Lorca, no es va reivindicar.
«Escriure és fer justícia, venjar-se». Cal venjar-se del mascle?
No ho sé. Cal que el mascle desperti, no pot tornar a repetir-se en la història.
A què es deuen les sirenes i els ocells que porta tatuats?
Al fet que no m'agrada la meva pell, i prefereixo adornar-la amb referències de llibres que m'agraden.
Defensora del llenguatge inclusiu, declarada feminista, què li va passar a l'últim que li va llançar una floreta al carrer?
Acostumo a portar la música molt alta, així que no me n'assabento.
