Les històries de pares delinqüents que condicionen la vida dels fills que mai han volgut seguir les seves passes són gairebé un gènere en si mateix que permet reflexionar sobre la redempció, el llegat i el concepte de família.
La hija de un ladrón, òpera prima de Belén Funes després de molts anys foguejant-se en nombrosos platós i alguns curtmetratges molt notables, explora aquests temes amb sentit i sensibilitat, aprofitant l'avinentesa per elaborar una paràbola generacional sobre aquells errors dels nostres pares que no estem disposats a repetir.
Entre els seus nombrosos elements d'interès hi ha el fet que la protagonista i el seu progenitor estan interpretats per una filla i el seu pare a la vida real, Greta i Eduard Fernández. Per cert que ella no para de recollir elogis per la seva interpretació, que ja li va valer la Concha de Oro al Festival de Cinema de Sant Sebastià. La mateixa Funes ha escrit el guió de la pel·lícula juntament amb Marçal Cebrian.
A La hija de un ladrón resseguim la història de Sara, una noia de 22 anys que acaba de tenir una criatura i es disposa a formar una família amb el pare del nadó i el seu germà petit. Però els seus plans es veuen seriosament amenaçats quan reapareix a la seva vida el seu pare, Manuel, que vol recuperar el contacte amb ella després de passar uns quants anys a la presó. La Sara no està disposada a permetre que el seu pare li torpedini els plans, però Manuel no pensa rendir-se fàcilment en l'intent de formar part de la família.
Basada sobretot en els diàlegs, en la relectura en clau femenina del gènere i en la capacitat dels intèrprets per omplir de matisos els seus respectius personatges, La hija de un ladrón compta amb un excel·lent planter de secundaris format per Àlex Monner, Frank Feys, Borja Espinosa i Maria Rodríguez Soto, que recentment ha brillat a Els dies que vindran.
