El nom d'Alice Winocour potser no resulta familiar per a gran part del públic, però es tracta d'un dels talents més prometedors de l'actual cinema europeu. Va ser guionista de l'extraordinària Mustang, comèdia dramàtica on ja apuntava un gran domini del retrat en clau femenina, i com a directora va demostrar a Maryland que podia explorar temes molt complexos sense perdre de vista els seus nombrosos matisos. Proxima es va presentar al darrer Festival de Sant Sebastià, on es va alçar amb el Premi Especial del Jurat, i suposa la consolidació de Winocour com una de les veus més suggestives de la seva generació. El film explica la història de Sarah, una astronauta francesa que s'entrena a la seu de l'Agència Espacial Europea a Colònia. És l'única dona dins del programa i alterna la seva formació amb l'educació de Stella, la seva filla de set anys. Sarah, que viu sola amb la nena, se sent culpable per no poder-hi passar més temps. Quan la protagonista és escollida per formar part de la tripulació d'una missió espacial d'un any, mare i filla es veuen abocades a haver de parlar de problemes que fins ara només semblaven latents.

A Proxima, Winocour parla de temes poc habituals de veure a la pantalla, com la gestió de la vida professional a les famílies monoparentals, la legitimitat de voler complir els propis somnis encara que sigui a costa d'ajornar el dels fills, i també la dificultat de ser dona en un món on es reparteixen rols amb una lleugeresa desoladora.

És un film valent i gens convencional que fa de la subtilesa i la sensibilitat un estil narratiu que no abandona en cap moment. Una de les clau de la pel·lícula és el seu repartiment, encapçalat per Eva Green, Zélie Boulant, Matt Dillon (que viu una segona joventut després de les excel·lents crítiques que va rebre per La casa de Jack), Lars Eidinger, Sandra Hüller, Jan Oliver Schroeder i Nancy Tate. La banda sonora original ve firmada per tota una llegenda: Ryuichi Sakamoto.