27 de desembre de 2019
27.12.2019
Diari de Girona
Sèries. Estrenes

«The Witcher»: El caçador de monstres

L'ambiciosa adaptació de la saga de novel·les es queda a mig camí de tot el que es proposa

26.12.2019 | 23:26
«The Witcher»: El caçador de monstres

The Witcher adapta una saga de novel·les d'Andrzej Sapkowski que si s'han convertit en un fenomen popular és, en gran mesura, perquè ja van inspirar un magnífic videojoc de PS4. Ara s'ha convertit en un dels plats forts de Netflix per a aquestes festes gràcies a la sensació generalitzada que la plataforma l'ha concebut com el seu Joc de trons particular. Però malgrat tenir-hi alguns punts de contacte, va per camins molt diferents.

El primer que convé destacar de The Witcher és, justament, que s'aparta dels camins convencionals de la coneguda com a fantasia heroica: si bé coincideix amb l'obra de George R.R. Martin en alguns elements conceptuals i la seva fusió de monstres, intrigues palatines, sexe i violència, el to amb què afronta la història és més irònic, sovint fins i tot jugant amb els absurds del propi gènere, i s'endinsa en un estil més «de genere», és a dir, que potencia els elements més fantàstics per damunt de la lectura política o la recerca d'una transcendència visual. La sèrie s'interessa més, doncs, pel que hi ha més d'obscur i tèrbol en les sinergies entre els personatges i en la descripció d'un món poblat de criatures sobrenaturals. És, com els llibres que l'han inspirat, un producte atípic en molts aspectes. Hi ha acció i escenes espectaculars? Sí, però sovint estan tractades com un peatge dins una trama molt focalitzada en la recerca de la identitat. Hi ha girs i personatges ambivalents? Sí, però en la majoria de casos amb voluntat anticlimàtica i amb la percepció que l'univers on viuen no s'acaba d'explicar amb prou convicció.

La trama se centra en Geralt de Rivia, un caçador de monstres a qui el destí li té preparada una missió fonamental: protegir una princesa que pot determinar el futur col·lectiu. Els problemes de The Witcher venen de la falta de sincronia entre tots els elements que proposa, i també per alguns errors de posada en escena. És capaç de presentar una lluita perfectament coreografiada i després mostrar-te un diàleg massa explicatiu en un castell inversemblant; i alterna trames plenes de possibilitats amb d'altres plenes d'un humor que arriba a fer-se dissonant. És cert que va millorant i es nota que als darrers episodis (en té vuit, la majoria d'una hora de durada) comença a ensenyar el que realment vol ser, però el camí es va tan feixuc que costa imaginar-se que acabarà instal·lant-se a l'imaginari col·lectiu. Netflix, en tot cas, hi ha apostat fort: abans d'estrenar-la ja l'havia renovat per a una segona temporada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook