L'última i esperada novel·la del recent guanyador del Premi Nobel de Literatura 2019, La ladrona de fruta, relata el viatge iniciàtic d'una jove per la França profunda a la recerca de la seva mare. La manca de sentit de la societat moderna, la soledat i la migració, seran l'escenari propici de la novel·la.

Alexia, a la qual tots anomenen «la lladre de fruita», emprèn una expedició per la Picardia francesa a la recerca de la seva mare. Viatge iniciàtic, és seguida de prop pel narrador, qui donarà fe de les seves experiències i aventures. No es tracta d'un simple itinerari, sinó d'una crònica profunda de la recerca del sentit. La ladrona de fruta és la prolongació d'una suposada segona part que va començar amb La pérdida de la imagen o Por la Sierra de Gredos (2002), on una banquera centreeuropea buscava la seva filla desapareguda.

Com és habitual, amb Peter Handke tot són caps per lligar. El lector que es proposés seguir des d'aquell primer llibre la història, es trobaria amb una mare que no es conformava amb seguir el rastre de la jove per una Espanya buida i espectral. A més, buscava a un escriptor establert a la Manxa perquè escrivís la seva història. Però La ladrona de fruta no és la novel·la que la banquera demandava a l'imaginari autor cervantí emboscat a la Manxa, sinó la història de la seva filla, que busca la seva mare. És així com la novel·la esdevé un camí sense sortida, una ruta que no condueix enlloc, una mare que cerca la seva filla i una filla que busca la seva mare, i que no topen més que amb el desencontre. Handke dibuixa personatges ambigus, imprecisos, éssers buits que deambulen sense gaire rumb per la vida, com si la mateixa cerca els definís.

La jove Alexia circula pels suburbis de París, recorre la vall de l'Oise i l'altiplà de Vexin. L'escenari d'aquesta narració de carreta dibuixa un paisatge de to desolador, propi d'una societat on brillen les desigualtats, la indiferència i la solitud, i on Alexia es creuarà amb immigrants sense rumb, famílies consumides per l'odi, gent sense arrels i, sobretot, la rèmora de la nostra època actual, sense un sentit cert per a les seves vides. Per a això l'escriptor es val d'una trama sense trama, almenys la trama clàssica, amb principi i final, cosa que descriu alhora el propi desconcert dels seus personatges davant el món que els envolta. La ladrona de fruta és Peter Handke en estat pur, la seva «última epopeia» segons la seva pròpia definició. Peter Handke, Premi Nobel de Literatura 2019, és tot un clàssic contemporani de la literatura en llengua alemanya.

La vida de Handke no ha estat senzilla. Nascut a Griffen, Àustria, ha estat molt marcada pel suïcidi de la seva mare el 1971, que s'havia instal·lat a Àustria procedent de Berlín després de la Segona Guerra Mundial. Handke va estudiar Dret, però a partir de 1965 es va dedicar a la literatura, molt influït per autors com Goethe i Kafka.

Handke, que ha viscut durant anys fora d'Àustria (a Alemanya, Estats Units i a França), ha protagonitzat diferents polèmiques al seu país per les seves crítiques al creixement de l'extrema dreta i les seves postures prosèrbies durant les guerres de l'antiga Iugoslàvia. Segons les seves pròpies paraules, temps enrere va assegurar que el premi que va guanyar aquest any caldria suprimir-lo: «És una falsa canonització que no aporta res als lectors».

Tot això va tenir l'efecte bumerang quan se li va atorgar el Premi Nobel a Handke, un premi que l'Acadèmia sueca va lliurar per partida doble, ja que l'any anterior el premi es va veure suspès per les acusacions a un dels seus membres de tràfic d'influències i assetjament sexual. És per això que la novel·la s'obre camí entre polèmiques: quedarà com sempre la literatura. En aquest cas de la bona, la que obre interrogants sobre un mateix.