A primer cop d'ull, Mesías apuntava a ser una sèrie d'aquelles amb un plantejament prometedor però d'evolució incerta, perquè la idea d'especular amb el retorn del Messies es prestava a lectures molt interessants però a uns quants misticismes de manual. Afortunadament, Netflix ha encertat en el to i els seus deu episodis, sense ser rodons, són molt recomanables.

La trama de Mesías és una singular fusió entre The Leftovers, de la qual agafa la idea de com gestionar emocionalment una ruptura del que percebem com a «normal» i els actes de fe que se'n deriven; i de Homeland, de la qual imita els aires de thriller geopolític i la configuració de la seva protagonista, una agent de la CIA (esplèndida Michelle Monaghan) amb nombrosos problemes personals. La trama comença quan, després que una tempesta de sorra eviti una matança de civils, apareix un nou líder del poble palestí i condueix un grup de refugiats a la frontera amb Israel. És l'inici d'una escalada de rumors sobre aquest home, del qual pràcticament no se sap res, però, per les seves insòlites accions, apunta a ser una sort de nou Messies. Mentrestant, a Washington, l'agent Eva Geller comença a investigar tan carismàtic personatge. Quan aquest apareix a Texas i també aconsegueix reunir una multitud de fidels al seu voltant, el seu cas es torna global i extremadament popular, fins al punt que la societat nord-americana, i el seu mateix president, comencen a dubtar de la naturalesa del líder.

Si bé allarga innecessàriament algunes subtrames i a vegades peca de massa explicativa en alguns girs, Mesías acaba erigint-se en una sèrie molt interessant per diferents aspectes. El primer és la seva anàlisi de la fe i com depèn de la pròpia mirada, perquè són les herències morals i les vivències personals el que acaben marcant la manera d'afrontar els nostres credos; també brilla quan s'endinsa en la percepció col·lectiva del fet sobrenatural en un món que ha perdut el sentit de la meravella i que tendeix a buscar el truc implícit en tota il·lusió; i finalment hi ha la seva lúcida reflexió sobre la perversió del que mirem (i creiem saber) a través de les xarxes socials, en una crítica a la virtualitat molt coherent amb el que passa a l'Amèrica actual.

Al costat de Monaghan destaquen les aportacions de Mehdi Dehbi, John Ortiz, Jane Adams, Beau Bridges, Tomer Sisley, Stefania Owen, Christopher Heyerdahl, Melinda Page Hamilton, Barbara Eve Harris i Emily Kinney.