Als barris perifèrics de tot Catalunya hi conviu gent que lluita per sobreviure. Mai més, l'última novel·la de Susana Hernández, és la història d'aquesta lluita, una crònica dels perdedors en la qual fins i tot els que semblen vèncer, perden també perquè no hi ha victòria possible. Un noir dur, tens i lúcid.

A les perifèries de Catalunya no es té temps de pensar en independència...

Als barris més desfavorits no els dona temps a pensar en res que no sigui subsistir, tota la resta és secundari. Quan no es tenen cobertes les necessitats bàsiques, és impossible pensar en una altra cosa.

Què passa a la perifèria de les grans ciutats catalanes?

Suposo que el mateix que a la perifèria de qualsevol gran ciutat, solen ser zones bastant oblidades per les institucions en les quals la gent intenta sobreviure com bonament pot. El que passa a Barcelona ocorre en altres parts. Per desgràcia, els mals endèmics de la societat; problemes d'habitatge, precarietat laboral, economia submergida, narcopisos, xocs culturals i racisme, són conflictes globals i de díficil solució.

Aquesta modalitat d'ocupar pisos a qualsevol preu sembla haver-se convertit en habitual.

Succeeix i segur que ocorren històries molt més dures que les que s'expliquen a Mai més. Els narcopisos són un assumpte molt greu que ha vingut per quedar-se i és evident que no se soluciona «netejant» el centre de la ciutat. Així, el problema només es desplaça a una zona més allunyada, on sigui menys visible i no molesti.

Què té a dir sobre la novel·la negra escrita en català?

Probablement hi hagi gent molt més experta que jo en el tema, en qualsevol cas la meva percepció és que hi ha una diversitat de tendències interessant dins el gènere en català, i una major aportació d'autores molt significativa en quantitat i qualitat, el que em sembla molt positiu.

L'alta dosi de realisme amb què juga en les seves novel·les descriu una societat dura. Com és aquesta societat?

La novel·la negra ha de ser dura per força, és un gènere que mira directament la pitjor part de la nostra societat. Vivim en un món cruel i insolidari i encara que sigui a través de la ficció, i sense deixar de banda l'entreteniment, cal sacsejar les catifes, treure a la llum la porqueria que s'amaga sota i parlar-ne sense embuts.

Vostè té «línies vermelles»?

Les línies vermelles hi són per ser traspassades. Ara mateix diria que no hi ha cap tema que em sembli tabú, una altra cosa és que em pugui interessar més o menys o que m'encaixi en una novel·la. El que sí que hi ha són enfocaments més o menys encertats. Es pot escriure sobre qualsevol tema sense caure en la morbositat fàcil, aquesta seria una línia per a mi, potser no vermella, però sí important, el donar als temes el tractament just. Aquí és on pots patinar fàcilment.

Què és més important en les seves novel·les, la investigació o la crítica?

Depèn de la novel·la. En les novel·les policials com les de la sèrie Santana, la investigació ha de ser el primordial, la qual cosa no implica que no pugui haver crítica social, que n'hi ha. En un altre tipus de novel·les com Mai més o Els dimecres salvatges no hi ha investigació, no apareixen policies ni detectius, la mirada està posada en un altre tipus de personatges i la crítica social és més accentuada, més àcida.

Les autoritats semblen superades per aquesta delinqüència que vostè descriu als carrers.

Em temo que sí. Les institucions estan superades i depenen massa de les urnes. Les polítiques socials són insuficients i poc efectives, tot i que insisteixo, no crec que sigui una qüestió local. Escric del que passa a Barcelona perquè és la meva ciutat, però tinc amics a Madrid que m'han explicat històries de narcopisos que posen els pèls de punta. A tot arreu, la delinqüència sempre va més de pressa que la política, muta amb molta rapidesa.