1917 parteix d'una concepció de la narrativa que no és nova, però que mai s'havia aplicat d'aquesta manera al cinema bèl·lic: apostar per una experiència immersiva en un únic (tot i que fals) pla seqüència. És una idea tan suggestiva com perillosa, perquè la preponderància de la forma podia imposar-se clarament sobre el fons, o directament que l'artifici desactivés tota profunditat del discurs. Hi ha, a la pel·lícula de Sam Mendes, algun element argumental discutible, ja que a vegades pren decisions que semblen més fruit de la necessitat de fer avançar la història (i el seu context temporal) que no a la seva credibilitat.

Però això no treu que ens trobem davant d'una obra absolutament personal i subversiva, en tant que poques vegades s'ha vist una temptativa tan brillant per reformular el relat tradicional i dotar-lo d'unes capes de simbolisme tan ben engranades. En aquest sentit, el millor que es pot dir de 1917 és que transcendeix la seva pròpia filigrana formal i acaba erigint-se en un epidèrmic viatge a l'absurd de qualsevol guerra. És tant un descens als inferns (literal: l'escena del poble abandonat, concebuda com un recorregut pels llimbs de la vida i la mort, és absolutament estremidora) com la crònica d'una amistat; és tant una metàfora sobre la naturalesa de l'horror com un vindicació del cinema com a generador d'emocions.

Mendes revoluciona molts sobreentesos del gènere sense renunciar mai als seus trets més característics, i a la vegada fa un pas creatiu que es podria arribar a qualificar de temerari. Perquè 1917, més enllà del seu valor com a discurs antibel·licista i de denúncia de l'obcecació de l'individu per autodestruir-se, és fonamentalment una pel·lícula de terror. Una que juga amb mestria amb les expectatives, amb les catarsis, amb els enemics sense rostres que ens assetgen i els fantasmes que ens esperen a la cantonada.

No és un film a l'ús, sinó la síntesi del paper que juguen l'espai i el temps en la nostra percepció de l'existència. Es parla molt del clímax, realment astorador, però hi ha un moment encara més angoixant: aquell en què un moment de descuit manifesta la cara més terrible de viure entre bàndols.