Coincidint amb la commemoració del 75è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, el pròxim 27 de gener, Libros del Asteroide publica Ninguno de nosotros volverá , de Charlotte Delbo, supervivent del camp de concentració on moririen més d'un milió de persones. Un relat tan descarnat i cru de l'holocaust com ple de valentia i humanitat.

Podria haver-se salvat. Quan la Wehrmacht va ocupar França el 1940, ella es trobava de gira teatral per Buenos Aires. Va tornar a París adduint que «no podia romandre fora de perill mentre altres són guillotinats». El seu marit era membre actiu en la resistència francesa, arrestat després de l'ocupació i afusellat. Ella també va ser arrestada, només que el seu destí seria un altre: Auschwitz, l'infern a la terra. Delbo seria deportada amb tren al costat de 229 dones més, de les quals només 49 sobreviurien.

Charlotte Delbo aconsegueix un llibre tan terrorífic i macabre com humà i genial, on la decepció per la raça humana, aquesta superespecie encarnada en les SS, es veu superada per la valentia d'unes dones, pels seus somnis, per la seva enteresa moral. A Ninguno de nosotros volverá el lector pot passar-se les pàgines subratllant aquest pèndol en el qual giren els relats de Delbo, escenes carregades de dolor i angoixa, on no es treu la socarrim de l'aire, sota les xemeneies dels crematoris, i on la mort segella en els rostres qui seran els pròxims a morir. Però, també, d'aquestes dones que no deixen de girar el cap a les files de treballs forçats al veure una flor a la neu, que preparen el Nadal fent servir com a plats les provetes dels laboratoris nazis, que no deixen de parlar del que faran a l'arribar a casa, que es recolzen entre elles per no defallir.

Era tanta la brutícia en la qual vivien al camp de concentració, escriu Delbo, que la primera vegada que va tenir oportunitat de rentar-se en un riu, després de més de dos-cents dies, tenia els peus negres i les ungles s'havien quedat despreses dels mitjons. En rentar-se notava com la pell s'havia enganxat als ossos. Segurament feien pudor, però elles havien perdut l'olfacte, no feien olor.

«De cinc en cinc enfilen el carrer de l'arribada. És el carrer de la sortida, ells, dones, nens i homes no ho saben. És el carrer que només s'enfila una vegada, perquè aquest carrer condueix a les càmeras de gas», relata Delbo. Elles, les «franceses», tancades allà com preses polítiques, se salvarien per a ser utilitzades com a mà esclava. Una salvació parcial, una mort més lenta, si es vol. Auschwitz és el meridià de l'holocaust, el punt des d'on parteixen les coordenades del terror més pur.

Tots estaven marcats al braç amb un número. Tots havien de morir nus. El tatuatge identificava els morts i els vius. El fum sobrevola el camp i pesa i els envolta i és l'olor de la carn que crema. I allà mateix, al cor de l'infern, una altra vegada aquest pèndol que sap fer valer Delbo entre l'atrocitat i l'esperança. Com la història de la noia coqueta que s'enamora d'un dels presoners, amb el qual s'escriu paperets i que, en ésser sorpresos, són afusellats per creure les SS que aquestes paraules d'amor són codis sobre possibles motins.

A Ninguno de nosotros volverá el primer que no torna sencer és el lector. Alguna cosa es quedarà en les seves pàgines per no tornar a ser el mateix en llegir aquest terrorífic i humà relat de l'holocaust nazi. La part que torna torna enfortida.