Ferran Grau torna al novembre de 2004 per explicar l'assassinat d'Isabel Bascuñana, la jove universitària lleidatana de vint-i-un anys que es va convertir en la darrera víctima de Gilberto Chamba. Conegut com «el monstre de Machala», per la brutalitat amb la qual actuava amb les seves víctimes a l'Equador, el seu país natal, reproduiria els seus crims a Lleida, i marcaria per sempre la vida i la memòria dels seus ciutadans.
matías crowder
Compara la ciutat de Lleida, l'escenari de crim de Bascuñana, amb l'Holcomb d' A sang freda.
Lleida i Holcomb són ciutats mitjanes que no arriben a ser res en concret. Tenen la familiaritat dels pobles i l'aspiració -no resolta- de les grans ciutats. També són societats càndides, una mica acomplexades i moltes vegades massa conservadores. Parlar així de la meva ciutat m'ha portat força crítiques i algun problema, no cregui.
Què l'atrau com a escriptor de la història de l'assassí en sèrie Gilberto Chamba?
Ell no m'atreu per a res del món. L'únic que em sorprèn és el seu comportament. Com algú pot expel·lir el mal com si fos una malaltia autoimmune? Cal entendre-ho, que és el contrari de justificar-ho.
Aquest assassinat es podria haver evitat?
S'hauria pogut evitar si les autoritats equatorianes -el lloc d'origen de l'assassí- haguessin alertat o no haguessin netejat el brutal expedient d'aquest individu. Havia matat i violat vuit dones en un lustre. Però dir si s'hauria pogut evitar també és arriscat. Estem parlant d'un monstre, algú que mai es curarà perquè el seu trastorn no té remei.
Qui és en realitat Chamba, el coiot?
Chamba és el «Monstre de Machala» i «coiot» és com s'anomena alguns proxenetes a l'Equador. Chamba és un depredador sexual sense escrúpols: mentider i manipulador. Un home aparentment inofensiu, treballador i pare de família, però que en moments puntuals encarna el mal, el Mal en majúscules. És un assassí de dones.
Aquest crim va marcar una generació i una ciutat...
Sí, tota la generació de la víctima. Allò va marcar una ciutat on mai ningú s'imaginava que passaven coses que gairebé sols passaven a les pel·lícules americanes.
Ha intentat contactar amb Gilberto Chamba Jaramillo?
Li he escrit una desena de cartes a la presó, a Quatre Camins, però mai m'ha contestat. Li preguntaria un simple «per què?» i el deixaria parlar el temps que volgués.
Els assassins en sèrie poden adaptar-se a diferents èpoques i escenaris?
Sí. I ell com a assassí de manual ho va fer a la perfecció. De l'Equador va saltar a Lleida sense problemes. Es va adaptar millor que un camaleó. Exercia de bon veí i de bon company de feina. Però tot era una màscara. Una mentida.
El crim marca el narrador de la novel·la. En quina manera el marca a vostè?
A mi com a autor i periodista (no ho puc separar) també em va marcar perquè coneixia la víctima. La vaig conèixer a l'adolescència.
Escriure sobre Isabel Bascuñana és una revenja?
No és una revenja. És tot el contrari. Una reparació -un perdó- de l'episodi que va sorgir aquest estiu de 1998. És un compte que tenia pendent, però amb mi mateix. Com a persona i com a novel·lista.
