Visitar els clàssics era, per a Eduardo Arroyo, una manera de posar contra les cordes les paradoxes d'un present incapaç d'emancipar-se dels seus problemes més enquistats, començant pel totalitarisme i acabant per l'absurda però inveterada tendència dels humans a complicar-se, innecessàriament, l'existència. Es tractava d'un exercici d'aterrament (anivellar per al comú dels mortals l'art d'altes volades) que tant podia recórrer a Goya i a Velázquez per denunciar la ranera terminal del franquisme com a Rembrandt o a Van Eyck per diseccionar el formidable castell de naips que sustenta la cultura occidental. Arroyo, en el fons, seguia impugnant les actes de sospita aixecades contra la mal anomenada cultura de masses encapçalades per filòsofs com Nietzsche: de fet, com explica Umberto Eco al clàssic Apocalittici e integrati, va ser l'alemany el primer en fer estendard de la seva desconfiança enfront de l'igualitarisme, l'ascens democràtic de les multituds, els raonaments fets pels febles i per als febles o, en darrera instància, d'un univers construït no a la mesura del superhome sinó a la de l'home comú (idèntica arrel trobem, anys més tard, en les polèmiques desplegades per Ortega y Gasset). Doncs això: Arroyo sempre va exercir de pont entre les esferes culturals artificialment separades gràcies a una mirada naturalment bastarda que aglutinava, sense complexes, tot allò que conforma el nostre bast imaginari mental. I també per això la seva versió «dibuixada» del mític retaule de l'Anyell místic (pintat el 1432 per Van Eyck, actualment es troba a la catedral de Gant) inclou, enlloc de Sants i Apòstols, a herois de la cultura com Van Gogh o Oscar Wilde; a exiliats com Casanova, Marx, Freud, Stefan Zweig o Walter Benjamin; a sàtrapes i genocides com Franco, Pol Pot, Mussolini, Pinochet, Stalin o Hitler; o, finalment, a imatges tant impossibles i anacròniques com una Verge Maria que intenta desxifrar L'Ulisses de Joyce (desconeixem el grau d'encert que tindria la Mare de Déu en aquesta feixuga empresa).

Després del Prado

La mostra de Perpinyà té un antecedent fonamental en la que Arroyo va protagonitzar, ara fa vuit anys, al Museu del Prado: aleshores va presentar la seva versió del mític retaule insistint en que es tractava d'un encàrrec que s'havia fet a ell mateix. No cal dir que, en aquests casos, el grau de llibertat és directament proporcional al d'exigència: tornar al dibuix a partir de la pintura, afirmava en una entrevista, era la millor manera de decréixer.

Eduard Arroyo Espai d'Art Àcentmètresducentredumonde, Perpinyà. Avda. de la Grande Bretagne, 3.

Del 13 de juny al 13 de setembre. Tots els dies de 15 a 19 h.