Amb Dreceres, Miquel Martín i Serra (Bgur, 1969) aconsegueix recrear, en l'escenari d'un paisatge desaparegut, una recerca de la identitat fora de tot estereotip. Dreceres físiques, morals, de classe, conjunt amb el qual l'escriptor empordanès, col·laborador de Diari de Girona, aconsegueix una novel·la tan profunda i subtil com addictiva.
Diuen que a l'infern s'hi va per dreceres.
Segur que sí. El mal és molt atractiu, temptador i de fàcil accés.
Hi ha una drecera a la vida? On porta?
Suposo que tots busquem dreceres per arribar abans allà on volem anar. En un sentit metafòric, podem parlar de dreceres en qualsevol àmbit de la nostra vida, tot i que de vegades no ens porten allà on pensàvem.
Quina drecera creu haver pres vostè?
Em sembla que poques. Crec que gairebé sempre he fet el camí llarg, però que m'ha servit per acumular experiència i, també, per gaudir del mateix viatge.
La drecera, per als personatges d'aquesta novel·la, no és el camí més curt.
A vegades, no. Hi ha dreceres físiques i dreceres morals, a la novel·la. I els personatges transiten per aquests dos àmbits. És una novel·la molt subtil i plena de matisos, com la vida mateixa.
Hi ha una lliçó moral, a «La drecera», com diu Josep Maria Fonalleras en l'epíleg?
No pretenia donar cap lliçó moral a ningú, però sí que és cert que hi ha un creixement moral i espiritual del protagonista a través de les seves experiències.
Un jove descobreix el món i les seves injustícies. Segons la classe serà la drecera? Les classes altes segueixen tenint més dreceres?
Els rics han estat sempre els amos de les dreceres, perquè tenen el poder en tots els sentits. Això ho veu i ho viu el protagonista de la novel·la, primer amb amargor i després amb resignació perquè, a canvi, ell té un altre tipus de riquesa: la natura, l'amistat, la sensibilitat, la cultura...
Parla d'un Empordà del passat. Com era aquell Empordà? Com ha canviat?
Parlo de l'Empordà de la meva infantesa i adolescència. Llavors encara hi havia un vincle molt fort amb la terra, amb la natura i amb la llengua que les designava. En aquests darrers anys la destrucció del paisatge ha estat terrible. Ha desaparegut una forma de vida lligada a la terra i la mar.
El trànsit a la vida adulta creu que abans era més difícil que el d'ara? (Com a mínim sense tanta informació per mà).
Han canviat les circumstàncies, l'època, la manera de comunicar-nos... però el pas cap a la vida adulta continua sent tan complicat com sempre. La perplexitat davant els canvis, la desorientació davant el món, la rebel·lia o l'angoixa hi són igualment. En aquest sentit, crec que la novel·la és atemporal, que pot ser vàlida per a qualsevol lector de qualsevol edat o de qualsevol país.
Vostè sembla saber que en escriure no hi ha dreceres que valguin.
Sí, les dreceres no s'hi valen en l'escriptura. Cal rigor, constància, aprenentatge, i això vol dir un camí llarg i de vegades feixuc. No tothom està disposar a fer-lo. Ens hem deixa enlluernar per l'èxit immediat, per les vendes o la presència mediàtica. Jo defenso un altra mena de literatura i aquesta no té dreceres.
