mb l'estrena avui de Maldita i l'èxit inesperat de La monja guerrera s'ha tornat a demostrar que Netflix encerta de ple, com a mínim en termes comercials, en la seva aposta pels relats sobrenaturals protagonitzats per joves promeses. En la majoria de casos, a més, per personatges femenins, que els permet fer una certa paràbola sobre l'apoderament i trencar alguns clixés. Ambdues sèries tenen una altra cosa en comú: cap de les dues encaixa en el motllo anomenat juvenil pel seu grau de violència.

En el cas de Maldita, no sorprèn gens venint del seu creador Frank Miller. L'autor de còmics tan influents com 300 o Sin City adapta aquí la novel·la homònima que va fer amb Tom Wheeler on documenta els orígens de la llegenda artúrica. L'originalitat de la proposta és que en lloc de fer-ho des de la perspectiva d'Artur ho fa des de la Nimue, la jove que està condemnada a convertir-se en la Dama del Llac

Protagonitzada per Katherine Langford (la Hanna Baker de 13 reasons why) i el veterà Peter Mullan, Maldita prova de desmarcar-se dels seus referents potenciant passatges menys populars de la llegenda i amb un estil narratiu molt basat en els esclats de violència. Tenint en compte la falta de competidors (és un estiu tirant a raquític en produccions atractives) té tots els números per ser una de les triomfadores de juliol.

La monja guerrera, per la seva banda, ho tenia tot per passar completament desapercebuda. Es basa en un còmic poc conegut, el seu repartiment no té estrelles i la trama, sobre una jove assassinada que ressuscita amb superpoders i ajuda un escamot de monges a combatre el diable, podia semblar que només atrauria els incondicionals del gènere. Però Netflix, una vegada més, ha sabut vendre la moto, i aquest entreteniment moderadament simpàtic s'ha fet un lloc entre les més vistes del seu catàleg.

Com a Maldita, també aquí hi ha l'exploració d'alguns tics propis de la sèrie juvenil tradicional (la protagonista, en ressuscitar, anhela ser una noia normal, i descobreix l'amor i l'amistat amb gent de la seva edat) però l'embolcall fantàstic l'acaba allunyant completament del gènere. En part, també aquí, per un estil que aposta per l'impacte i el gir narratiu com a motors de la narració.

En la mateixa línia s'hi pot situar La Orden, una d'aquelles sèries que arriba sense fer gaire soroll a Netflix i acaba tenint més seguidors que algunes de les que omplen pàgines de diaris. El protagonista és un jove estudiant que, decidit a trobar els culpables de la mort de la seva mare, acaba ingressant en una societat secreta que amaga un secret ancestral: una guerra entre licantrops i practicants de la màgia negra.

El mateix que dèiem: look juvenil, amb ambients acadèmics i tensions romàntiques, per a una història tirant a fosca que vol arribar a un públic més ampli. No inventa absolutament res, però la seva falta de pretensions i la presència de Katharine Isabelle (una de les muses indiscutibles del terror de sèrie B) la converteixen en un plaer culpable prou efectiu.