24 de juliol de 2020
24.07.2020
Diari de Girona

Ens agrada patir: les sèries sobre dolor i pèrdua es converteixen en un gènere de culte

Sempre ens han agradat les ficcions que ens vaticinen els desastres

23.07.2020 | 23:43
Ens agrada patir: les sèries sobre dolor i pèrdua es converteixen en un gènere de culte

L'èxit d' El col·lapse pot atribuir-se al fet que la seva colpidora manera d'aproximar-se a l'apocalipsi ens ha posat davant un mirall. Sempre ens han agradat les ficcions que ens vaticinen els desastres, i per això quan aquests es produeixen els mitjans fan aquells típics articles de «les sèries i les pel·lícules que ens van avisar». El cas d'aquesta sèrie francesa és particularment astorador, perquè fa un any imaginava situacions límit que ens semblaven impensables, i en canvi ara ens produeixen una sensació de fragilitat i proximitat terrorífiques. Per això els seus vuit plans-seqüència ens semblen una mica nostres, ens en sentim part, perquè la immediatesa i angoixa que transpiren és la que s'ha apoderat del món durant els darrers mesos. Però l'èxit d' El col·lapse també s'ha d'atribuir a un altre motiu: les sèries sobre la pèrdua i el dolor s'han constituït en tot un gènere que, en la majoria de casos, funciona millor al cap del temps que no quan s'estrena.

Un bon exemple el tenim en The Leftovers. La sèrie d'HBO va patir molt per arribar al seu final, perquè les audiències eren tan mínimes que la plataforma es va plantejar cancel·lar-la a la segona temporada, però amb el temps s'ha acabat convertint en un fenomen de culte que no para de guanyar seguidors. En aquests moments és percebuda com un èxit, malgrat que va distar molt de ser-ho en el seu dia. Potser perquè aquesta història de la desaparició sobtada de persones d'arreu del món tracta temes (com el dol o la dificultat d'acceptar la nostra caducitat) que no s'adapten bé a un consum televisiu convencional. Necessitem temps per saber què ens hi trobarem i decidir quan ens hi endinsarem. Segur que ara la mira més gent que no quan s'emetia.

Això no vol dir que aquest gènere no pugui tenir els seus èxits immediats. Un bon exemple de l'esplèndid moment de forma de la ficció apocalíptica també el trobem a Years and years. Aquesta sèrie, que planteja una especulació de com serà el món durant els propers anys a partir del punt de vista d'una família de Manchester, té la virtut d'abastar nombrosos temes sense pèls a la llengua. La diferència fonamental que presenta amb d'altres propostes similars és que comença servint-se d'un humor tirant a negre i de mica en mica es va tornant més dura i colpidora. Un exemple el trobem en l'inesperat final d'un dels capítols, quan topem de cara amb l'evidència que aquelles tragèdies que palpiten (una mica com els discursos de la política que interpreta Emma Thompson) estan més a prop de fer-se realitat del que ens pensem.

Més enllà dels matisos en el to i el recorregut, aquestes tres sèries tenen una cosa en comú: són pronòstics molt negres del nostre futur que el present comença a donar per bons. Per aquest motiu segurament arribarà el dia que la majoria de distopies ens semblaran simples cròniques anticipades, i l'apocalipsi serà allò amb què convivim mentre ens endinsem a les ficcions que el retraten.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook