La llarga espera ha acabat. Avui Netflix estrena la segona temporada de The Umbrella Academy, una de les joies del seu catàleg i també la demostració que els relats de superherois han madurat tant en pantalla que fins i tot comencen a fer relectures del seus imaginaris. És, aquesta, una tendència molt generalitzada tant en cinema com televisió, que cristal·litza en una conversió de materials molt populars en la punta de llança d'una paròdia dels clixés del gènere (aquí hi entren des de Thor Ragnarok fins a Shazam!) i també en adaptacions, fa uns anys impensables, de còmics irreverents i plens de mala bava. The Umbrella Academy és un d'aquests últims casos, i és una bona notícia que les grans plataformes apostin sense manies per aquets tipus de vinyeta. La història enganxa des de la primera escena: quan el patriarca d'una família de superherois mor en estranyes circumstàncies, els seus membres, tots adoptats i de diferents naturaleses i procedències, hauran de treballar plegats per evitar un mal encara major. Rodada amb un pols narratiu inapel·lable i detalls que et desarmen per inesperats (l'ús de la banda sonora, per exemple) té un dels seus grans actius en les interpretacions, amb Ellen Page i Tom Hopper al capdavant.

Una altra perla a reivindicar és Doom Patrol (aquí es pot veure a HBO), que és tot allò que Escuadrón suicida no sabia (o volia) ser amb relació al còmic que adaptava. Crònica de les aventures de personatges que tenen superpoders, sí, però sobretot una tendència irrefrenable a provocar desastres per allà on passen, la sèrie és dedica a torpedinar línies narratives i expectatives amb una alegria contagiosa, a banda d'omplir el metratge de referències metalingüístiques als còmics i la cultura popular en general. Va tenir uns inicis dubitatius, però si tens paciència amb ella acabes inevitablement enganxat pel seu desacomplexat sentit de la diversió. Hi ajuda la presència de grans noms com els de Matt Bomer, Curtis Armstrong o Timothy Dalton, i també una factura tècnica impecable.

Però la veritable joia d'aquesta onada de perversió del relat tradicional de capes i uniformes és, sense cap mena de dubte, The Boys. La sèrie d'Amazon, que es va convertir en una de les sensacions de l'any passat, és la història d'una guerra: la que mantenen uns humans inadaptats i plens de traumes contra un grup de superherois que llueix molt per fora però per dins són corruptes, malats i tirànics. Quan es tracta de lloar les seves virtuts, no saps per on començar: Homelander i la seva subversiva relectura de Superman, l'atenció al detall en la descripció de tots i cadascun dels seus personatges, la mala bava infinita dels seus gags (el del dofí, per plorar de riure) o la seva bufetada amb la mà oberta a dogmes i religions són algunes d'elles, a banda que es permet el luxe de dirigir uns quants dards enverinats a les grans corporacions. La segona temporada s'estrena el proper 4 de setembre i els primets tràilers apunten que mantindrà o fins i tot apujarà el to de la primera.