És de domini públic que Ben Affleck, malgrat el seu evident èxit com a director i els seus retorns a la primera línia, ha tingut una vida marcada per les addicions i les decisions equivocades. Per això la campanya promocional de The way back ha jugat una mica a identificar l'actor amb el seu personatge, i el «retorn» del títol és també el d'una estrella que busca fer-se respectar com a actor d'una vegada per totes. El cert és que aquesta pel·lícula, una de les principals damnificades del tancament de cinemes del passat mes de març, suposa una de les seves millors interpretacions i al mateix temps una nova demostració de la seva sintonia amb el director d' El contable, Gavin O'Connor.

The way back explica la història de Jack, un home que havia estat una estrella del bàsquet de les divisions inferiors però que porta anys caient en desgràcia pel seu alcoholisme i la impossibilitat de superar la mort del seu fill. Sobreviu com pot treballant en una obra fins que el director del seu antic institut li ofereix entrenar l'equip de bàsquet. Malgrat que no es veia capaç de sostenir-ho, Jack acaba acceptant l'encàrrec mentre intenta reconnectar amb la seva exdona.

Rodada amb un to singularment mesurat i una esplèndida banda sonora de Rob Simonsen, la pel·lícula destaca per l'esforç de director i guionista per dotar de versemblança la travessia d'un personatge cap al veritable origen dels seus problemes. Sí, les escenes de basquet són importants, però aquí funcionen més com a context que no com a focus, com en el cas de drames esportius a l'estil de Hoosiers. I sí, la interpretació d'Affleck és clau, perquè per una vegada la seva escassa expressivitat va a favor del retrat d'un individu trencat en mil bocins i en què la processó va per dins.