De raons per llegir el darrer llibre d'Anna Adell n'hi ha moltes però, a grans tret, podem esmentar-ne quatre: (1) perquè no és un llibre oportunista ni, per descomptat, un compendi de receptes encaminades a millorar les nostres vides; (2) perquè assumeix conscientment la millor tradició assagística que ressegueix bona part de la història del pensament occidental; (3) perquè incorpora la dimensió estètica com a quelcom consubstancial a la naturalesa humana; i (4) perquè ens recorda que pensar el present té sentit si es fa en clau genealògica. Intentem explicar-ho en aquest mateix ordre.

Si diem que no es tracta d'un llibre oportunista és perquè, de fet, va sortir publicat (des d'una perspectiva estrictament comercial) en el pitjor moment possible, a saber, just quan es decretava el confinament obligatori amb motiu de la coneguda crisi sanitària. D'entrada, per tant, és fonamental tenir clar que no es tracta d'un «altre» assaig destinat a repensar la maleïda «nova realitat» (concepte absurd que no mereix el més mínim comentari) ni, encara menys, a ensinistrar-nos (com fan els nombrosos coaches, una altra pandèmia) per tal d'optimitzar el nostre «potencial humà». No. En paraules de l'autora: «En aquests temps postutòpics, i pòstums en quasi tot, estaria fora de lloc donar receptes o tantejar utopies. No és la nostra comesa esvair els núvols negres ni la nostra estratègia refugiar-nos en ells, sinó solament palpar les variades textures d'aquells vapors, les seves cristal·litzacions i condensacions en l'encapotat clima cultural del present».

I com es fa, això? Doncs assumint sense fissures la forma que el filòsof Theodor W. Adorno reservava per a treballs d'aquesta naturalesa: «L'assaig -afirmava l'autor de la Mínima moràlia- no obeeix la regla del joc de la ciència i de la teoria organitzades segons la qual [€] l'ordre de les coses és el mateix que el de les idees. Perquè l'ordre ininterromput dels conceptes no coincideix amb el d'allò que és, no tendeix cap a una construcció tancada, deductiva o inductiva. És revolta sobretot contra la doctrina [€] segons la qual allò canviant i efímer no és digne de la filosofia». La melancolia o, si ho preferim, aquesta mena de malestar indeterminat tan característic del nostre present, serien els «subjectes indignes» de les reflexions d'Adell.

Amb tot, allò que converteix aquest llibre en una raresa en el panorama assagístic és l'atenció que l'autora dedica als treballs d'una acurada selecció d'artistes de diverses disciplines i múltiples formats, com ara el cineasta Joaquim Jordà, el pintor Yue Minjun o la videoartista María Ruido (aquesta dar­rera, associada al pensament crepuscular de l'inabastable i malagua­nyat Mark Fisher), entre molts altres.

I, finalment, dèiem, cal llegir Atrapados por Saturno pel seu monumental esforç genealògic. Pensadors com Nietzsche o Foucault reverberen a les pàgines d'una petita joia que, en dar­rera instància, només pretén recordar-nos allò que deia Eric Fromm: «La persona considerada normal en base a la seva bona adaptació i eficiència social sovint és menys sana que la neuròtica». Vosaltres sabreu.

Tercer llibre: Pensaments cuits a foc lent

Al seu primer llibre, El arte como expiación (2011), Anna Adell ja mostrava a quina estirp d'assagistes pertany, és a dir, als que rastregen genealogies sense renunciar mai a l'anàlisi rigorosa i a una indissimulada passió per les qüestions estètiques. Per això, Creación y pensamiento hacia un ser expandido (2015) només va sorprendre a mitges: el prodigiós viatge proposat per l'autora a través de les diverses formes adoptades pel Jo en l'art contemporani aportava una allau d'informació, en ocasions, de difícil digestió. Amb aquesta tercera entrega, Adell mostra la seva versió més madura, rica i, quan cal, també amena.