De sèries musicals comença a haver-n'hi suficients com per considerar que el gènere també ha fet fama i fortuna a televisió, però no sempre va ser així: als anys 90, per exemple, aquell lloable intent de fusionar policíac i musical que era Cop Rock es va endur la patacada del segle, i no fa tant una comèdia tan divertida com Galavant queia víctima de la desídia del seu públic natural. Malgrat tot, el gènere ha persistit i està trobant en La extraordinaria playlist de Zoe un dels seus grans èxits dels darrers anys, però també és cert que gran part del mèrit no és del gènere en si mateix i el seu moment de forma, sinó de la capacitat de la sèrie per donar aire fresc a fons i forma.

S'està dient i escrivint molt que aquesta és una sèrie feel good, d'aquestes que t'alegren un mal dia i que el seu humor enganxa de bon principi. I és cert, però reduir-la a això seria una mica injust, perquè rere la seva aparença de sèrie lleugera plena de cançons populars i diàlegs ocurrents hi ha una reflexió gens convencional sobre la comunicació, la pèrdua i l'amor en temps de relacions virtuals.

La extraordinaria playlist de Zoe comença quan la seva protagonista, que treballa per a una poderosa empresa informàtica, se'n va a fer un TAC per assegurar-se que no hi ha rastre de la malaltia degenerativa que pateix el seu pare. Durant la visita es produeix un terratrèmol i Zoe pateix una estranya experiència a l'interior de la màquina. Al cap d'una poca estona, s'adona de les conseqüències: els pensaments aliens se li visualitzen en forma de números musicals. El poder té avantatges, com poder-se comunicar amb el seu pare, però també uns quants inconvenients, com descobrir que el seu millor amic està bojament enamorat d'ella. També es troba que la seva nova habilitat té uns matisos prou curiosos, sobretot quan sembla adaptar-se al seu estat emocional i fins i tot predir alguns esdeveniments.

Formada per 12 episodis de 40 minuts i estrenada a HBO, La extraordinaria playlist de Zoe brilla per la seva capacitat de bascular entre drama i comèdia sense descompensar ni una cosa ni l'altra, i perquè tot i endinsar-se en terrenys propicis a la lleugeresa aconsegueix extreure una certa veritat dels seus discursos. Sí, és una sèrie que transmet bon rotllo i voldries viure al seu univers, però també t'emmiralla a situacions dures i emotives que qualsevol altra sèrie del gènere hauria defugit per no espantar el personal. Un exemple és tot el que té a veure amb el pare de la protagonista, tractat amb molta delicadesa i que culmina amb un episodi final de temporada amb el qual és impossible no empatitzar.

Tot plegat és gràcies als guions, molt ben estructurats i amb una esplèndida execució dels números musicals, però sobretot gràcies a Jane Levy, meravellosa actriu que ja havia despuntat a No respires. Al seu costat, un excel·lent planter de secundaris que inclou Skylar Astin, Lauren Graham, Alex Newell, Peter Gallagher i Mary Steenburgen.