21 de agost de 2020
21.08.2020
Diari de Girona

«La deshumanització de la mort ha estat un dels efectes més desagradables d'aquesta crisi»

21.08.2020 | 00:15
Quico Sallés.

La covid-19 amenaça el món. A cada país o regió on arriba, i a mida que passa el tiemps i s'endureixen els confinamients, la població afectada el viurà d'una forma diferent. En una crònica addictiva i precisa el periodista Quico Sallés explica com el viu Catalunya.

matías crowder

Quan tothom es confinava, vostè sortia al carrer a escriure sobre allò. Amb què es va trobar?

Una Catalunya molt diferent. Acostumat a arribar als llocs i trobar gent, de cop, tot era desert. Al principi, poques persones i molta por. Però a poc a poc, anaves veient com sorgia la vida malgrat el temor que envoltava la situació.

Periodisme «gonzo»?

No, no! No pas. Era recórrer el país amb el plànol de colors del Departament de Salut. On el color bordeus era més intens -més contagis- i el color blanc destacava -menys contagis- i constatar, més enllà de les xifres, què passava. Sí que admeto que en anar a Igualada i viure en directe un confinament des de dins, produïa cert vertigen.

Com va viure el confinamient Catalunya?

La por es percebia, sí. La gent, en general, va fer bondat. Al capdavall, els governs i els Estats- com a instruments que tenen el monopoli de la força- saben que no tenen un instrument més potent que la por, la por reverencial. La por incrementada pel desconeixement de la capacitat del virus i per una voràgine informativa de morts i xifres. Però a poc a poc, la gent despertava del sotrac i es plantejava coses, com ara la militarització de l'espai polític o la retallada de drets subliminal que es va portar a terme. La por és poderosa, però el coneixement encara ho és més.

La seva petjada, els milers de víctimes, sembla haver quedat en una espècie de silenci, d'oblit.

Sí. Sembla que siguin xifres d'una crisi del segle passat. Com una pel·lícula de ficció, com l'episodi pilot d'una sèrie distòpica. Crec que com a societat tenim un deute important, sobretot, amb l'acarnissament que el virus va perpetrar a les residències de gent gran. La deshumanització de la mort ha estat un dels efectes més desagradables d'aquesta crisi.

La covid ha regirat la vida dels pobles?

Diria que l'ha replantejat. Veurem si en un futur, la distància social es queda entre nosaltres com a manera de viure. Crec que seria una victòria (i victoriana) pel poder establert haver aconseguit normalitzar i positivitzar no donar-se la mà o fer una abraçada.

Creu que el govern autonòmic va estar a l'altura?

Ni Madrid ni Barcelona van estar a l'altura. Rodes de premsa ridícules, de pura propaganda barata. Governar no és impostar la gravetat d'una situació ni dir barbaritats, com Pedro Sánchez, que la crisi era comparable a la Segona Guerra Mundial, -això només ho diu un ignorant- o com la consellera Budó, apuntant que en una Catalunya independent, no hauríem tingut tants morts i ho hauríem fet millor- això també només ho diu una ignorant.

Quan tot acabi, en què haurem canviat els catalans?

Ens haurem adaptat a un nou adversari. Poca cosa més. Haurem canviat en la mateixa mesura que ho hauran fet els andalusos o els bavaresos. La temença és que la distància social obri la porta a la deshumanització de la vida pública. I això pot passar a qualsevol lloc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook