La primera temporada de Dirty John era un plaer culpable en tota regla sobre una mare soltera (Connie Britton) que descobria que l'home de qui s'ha enamorat (Eric Bana) era en realitat un lladre de tendències psicòpates. Semblava, aquesta sèrie, una posada al dia del cinema de psicòpates domèstics dels anys 90 sense més recorregut, però resulta que el projecte vol ser una antologia en què cada entrega reconstrueix un True Crime centrat en relacions que acaben molt malament. La segona temporada, doncs, parteix d'un cas similar i també real, només que aquets cop s'ambienta als anys 90 i el crim en qüestió inverteix les tornes: ara és ella la que no és el que sembla. I contra tot pronòstic, millora molt els resultats de la temporada anterior gràcies a un to molt més malèvol i les interpretacions d'Amanda Peet i Christian Slater.
Ella és Betty Broderick, una dona que va renunciar a la seva vida professional per tal que el seu marit, Dan, es pogués convertir en un advocat de prestigi. Però quan ell assoleix fama i fortuna, resulta que s'embolica amb la seva assistent, molt més jove que la seva dona, Betty perd el món de vista i traça un pla per passar comptes amb el seu marit.
A banda de la recreació de l'època en què transcorre l'acció, presentada de manera molt menys amable de la que estem acostumats a les sèries, la nova Dirty John destaca per la mala bava amb què s'endinsa en els secrets més obscurs de les classes altes nord-americanes. Encara conserva aquell repunt d'irreverència que feia de la primera temporada que la convertia en un clixé que no pots deixar de mirar, però es nota que aquí els seus responsables han volgut fer un estudi sociològic (i polític) de més profunditat dramàtica. Al costat de Peet i Slater destaquen Michael Rispoli, Rachel Keller, Missi Pyle i Anna Jacoby-Heron.
