De sèries de metges n'hi ha hagut a cabassos, però de realment bones i que trenquin amb el motllo, ben poques. De fet, des que A cor obert va culminar la seva trajectòria (amb un dels finals més imprevistos de l'època, per cert), la televisió nord-americana ha anat estrenant títols que s'han erigit en icones del seu gènere, amb Urgencias, House i The good doctor al capdavant. A Europa, en canvi, no és un estil que hagi tingut tanta tirada, segurament perquè ha estat el thriller el gènere que més i millor ha encaixat en les exportacions. Per això és tan important que hagi arribat a Filmin Hipócrates, producció francesa del 2018 que ofereix una mirada molt diferent a la vida als hospitals i demostra, de retruc, que no està tot dit a l'hora de fer ficció protagonitzada per professionals de la medicina.

Dividida en vuit episodis, Hipócrates se centra en quatre estudiants de medicina que han de superar les seves fílies i fòbies quan es detecta un misteriós patogen en un pacient i l'hospital és posat en quarantena. A partir d'aquí, la sèrie proposa una immersió en el dia a dia dels seus protagonistes, mostrant sense embuts la dura realitat de les urgències hospitalàries, i al mateix temps fa una contundent denúncia del que passa quan no inverteixes en salut pública. És en aquest darrer aspecte on la sèrie acaba trobant el seu veritable sentit: més enllà de la seva aposta per un inèdit costumisme, s'hi troba a faltar a vegades una major creativitat en la posada en escena (ja va bé que tingui un punt d'asèpsia, però abusa del pla-contraplà), però ho redimeix que sigui una sèrie de denúncia que tracta temes poc recurrents en el gènere.

Hipócrates guanya encara més si la compares amb les altres sèries mèdiques que tenim en emissió. Amazon Prime, per exemple, continua renovant New Amsterdam, la història d'un metge disposat a revolucionar un dels centres més antics dels Estats Units. També vol ser una denúncia i també vol intentar fer una paràbola política, però la seva tendenciositat emocional i l'ús i abús de trames arbitràries (especialment en el que concerneix a la vida sentimental dels personatges) la converteix en hereva d'alguns mals vicis històrics del gènere. Distreta ho és, això sí, i Ryan Eggold hi demostra finalment que pot portar tot sol el pes d'una sèrie.

En un registre molt diferent, l'esmentada The good doctor s'ha convertit en una de les sèries més seguides arreu del món gràcies a les desventures d'aquest metge (Freddie Highmore) que supleix la manca de dots socials amb una brillantor a prova d'imprevistos. És un procedimental d'aquests que t'evadeix d'una tarda plujosa, però dista molt d'aportar grans novetats al gènere més enllà de la seva premissa inicial. Com a mínim Hipócrates ens ensenya el món tal com és, i el diagnòstic és qualsevol cosa menys optimista.