Després de molta incertesa, en què la seva data d'estrena es va ajornar fins a tres vegades, finalment Tenet ha arribat als cinemes. I no és estrany que hi hagués certa impaciència entre la comunitat cinèfila per veure aquesta pel·lícula. Primer, perquè el seu director, Christopher Nolan, és un dels pocs que aconsegueix que cada obra seva contagiï una sensació d'esdeveniment sense precedents: cada film seu acaba aportant nombroses innovacions respecte a la narrativa o la visualització cinematogràfiques, i més quan s'endinsa en el fantàstic. Segon, perquè malgrat les contraindicacions pròpies de la pandèmia s'ha aconseguit mantenir un cert secretisme al voltant de la seva història, que en els seus enigmàtics tràilers evocava Origen i apuntava algunes idees inèdites sobre el vell tema dels viatges en el temps; i tercer, pel seu extraordinari repartiment, que inclou grans noms com els de John David Washington (el fill de Denzel estava realment memorable a Infiltrado en el KKKlan), Robert Pattinson, Elizabeth Debicki, Aaron Taylor-Johnson, Clémence Poésy, Michael Caine, Fiona Dourif, Martin Donovan, Himesh Patel, Dimple Kapadia i Kenneth Branagh, que repeteix amb el director després de Dunkirk. Una de les grans novetats d'aquest nou treball de Nolan és que ha canviat de compositor de la banda sonora. Hans Zimmer cedeix el lloc al gran Ludwig Göransson, guanyador d'un merescut Oscar per Black Panther i responsable també de The Mandalorian.

De què va Tenet, doncs? És, a grans trets, la història d'un agent de la CIA conegut com El Protagonista, reclutat per a una sofisticada i perillosíssima missió que passa per acceptar que aquest món no és com ens pensem i per aprendre a controlar el que es coneix com a «inversió temporal», un mecanisme per prevenir mals majors. El problema és que pel camí es toparà amb amenaces imprevistes i, sobretot, la sensació permanent que aquesta inversió del pas del temps també pot ser utilitzada en contra seva.

A mig camí entre l'univers tradicional de Nolan (hi ha unes quantes referències a Memento, per exemple) i grans títols de la ciència-ficció moderna com Minority Report, Tenet és una immersió en el poder del cinema per trencar-nos la percepció de l'espai i el temps i també un trepidant actioner que dilucida (un cop és) la passió de Nolan pels thrillers d'espionatge hereus de James Bond. Així, pot ser vista com un meravellós exercici metalingüístic que posarà dels nervis els seus haters, però també com una al·lucinant aventura fantàstica plena de moments astoradors i girs imprevisibles. Agradi més o menys, queda clar que el cineasta no ha vingut al món a ser convencional, i el millor de tot és que per més que arrisqui, a la taquilla sempre guanya. Només per això ja es mereix l'expectació cada vegada que estrena una pel·lícula.