Un tècnic d'autòpsies troba un anell d'estrany símbol a l'interior d'una noia que acaben de trobar morta. L'anell origina una història tan addictiva com insòlita que portarà els seus personatges a un cara a cara amb el terror i la sàtira humorística. Inspirada en l'univers de Lovecraft, el seu autor, Marc Pastor (Barcelona, ??1977) comparteix escriptura amb la professió de criminòleg als Mossos d'Esquadra. Publicat per la jove editorial Mai Més, L'horror de Rèquiem és viva mostra del nou auge del gènere fantàstic en català, que arriba per quedar-se.
El terror i l'humor van de la mà?
No necessàriament, però sovint ajuda. M’agrada molt la ficció d’horror pur, sense tallar. De fet, Lovecraft no té ni un gram d’humor. De vegades ve de gust el plaer de sentir por perquè sí. Però quan ve acompanyat d’humor fa de molt bon passar. L’humor ajuda a alleugerir situacions terrorífiques, això sí, i en la ficció és l’acompanyament perfecte, sempre que estigui ben encaixat, cosa que no és fàcil.
Crononauta: supòsits viatgers del temps vinguts d'un any remot al present, amb missions específiques a complir. Quina és la seva, ja que es defineix com a tal?
De moment soc crononauta lineal i em limito a moure’m a seixanta segons per minut endavant. Si hi ha cap canvi, ja avisaria. Però confesso que els viatges en el temps em fascinen i bona part de la meva obra hi gira al voltant, de vegades de forma més subtil, de vegades de forma més evident. De missions en tinc més aviat poques. Cuidar dels meus i estimar-los molt, que és una tasca que m’ocupa el present i el futur. El passat, passat està.
Què li aporta el fet d'exercir com a criminòleg dels Mossos d’Esquadra a les seves novel·les?
Sovint em permet veure i viure situacions a les quals molta gent no tindrà mai accés (afortunadament). Quan faig novel·la negra m’ajuda.
El terror a la literatura sembla deixar l’immerescut lloc de «gènere de segona» per guanyar protagonisme.
Segur? Jo no ho crec. El terror difícilment deixarà de ser vist com un gènere de segona, tot i que no és un gènere senzill. No és fàcil generar l’emoció de passar por només amb la paraula escrita, però com que normalment les pors estan associades a una etapa més infantil, es relaciona el terror com una cosa més per adolescents. I és un prejudici absurd. El que sí que hi ha és una o més d’una molt bona generació d’autors de terror en llengua castellana, actualment (penso en Pilar Pedraza, Emilio Bueso o Ismael Martínez Biurrún, de primeres) i falta que això també passi en l’àmbit de la literatura catalana. Però aquí toquem os.
Ha escrit sobre una DUI que sortia malament (Els àngels em miren, Amsterdam Llibres). Ara que els que la van fer diuen que la volen repetir...
Vols dir que ho repetiran? Aquest país ha canviat moltíssim des d’aquell octubre del 2017. Ni és el mateix, ni les energies són les mateixes, ni la força està canalitzada en la mateixa direcció. Soc incapaç de fer prediccions polítiques. A Els àngels em miren creava una realitat paral·lela basada en un what if. Què hauria passat si... La situació era força polaritzada i la moneda podia caure dels dos costats. Ara no hi ha moneda: hi ha un políedre estranyíssim que ni tan sols cau i es dedica a rotar sobre el seu propi eix.
Què és el més terrorífic que tenim els catalans?
L’allioli.
Què és el més còmic?
La relació d’amor/odi amb els metereòlegs.
