Ningú riu al paradís: un món de perfecta bondat exclouria el riure per la seva sola existència. Ens ho recordava en Pere Ballart a El riure i la màscara (un prodigiós volum amb el qual va guanyar el 21è Premi d'assaig Josep Vallverdú) bo i actualitzant una vella tradició que, erròniament, associem només a les estretors morals imposades per la tríade de religions que compten amb manual d'instruccions (jueus, cristians i musulmans). I és que, insistia Ballart, fins i tot Baudelaire, un dels grans apòstols de la modernitat laica, va arrufar el nas davant de la joia aliena: «el riure és diabòlic, signe d'una misèria moral que té a veure amb la degradació d'una antiga caiguda, d'un pecat original, i així s'explica que el Savi només rigui tremolant». Ningú riu al paradís o, dit d'una altra manera, només es riu al món-purgatori: ésser conscient de la realitat que ens ha tocat viure (aquest prodigiós compendi d'incerteses i contradiccions) implica tremolar de riure, com el savi de Baudelaire, assumint com a inevitable la distància irònica (de fet, única estratègia de supervivència raonable).
Adrià Ciurana, mentre va treballar, ho va fer des del riure contingut o, si ho preferim, des de la més genuïna de les ironies: convertir la temible vanitas clàssica, que troba la seva perfecta sinècdoque en l'ossada humana , en un joc per a nens (puzle) o per a adults (esquaix ), n'encarnaria la versió més evident, però no pas la única. Els rastres deixats pels cargols devoradors de vidre, esdevinguts càpsules o emissaris del temps, el Lil·liput escombrat obsessivament per éssers entregats a la més absurda de les tasques (arreplegar la pols en el buit) o, en definitiva, fabricar andròmines sense cap altra funció que la de celebrar la seva pròpia existència, tot plegat, insistim, convertia l'Adrià Ciurana en un genuí representant de la millor i més fèrtil tradició artística. I és que, d'alguna manera, el figuerenc sempre va assumir el «discurs de la pèrdua» com a quelcom inevitable i, de fet, indissociable de la mateixa pràctica de l'art. Pensem en el poeta (inspirat en Verlaine) que apareix a Le lys rouge d'Anatole France, que escrivia els seus millors versos en paper d'embolicar cigarrets i se'ls fumava davant dels seus admiradors horroritzats; pensem en Bartleby i en Bartlebooth: l'antiheroi de Herman Melville entregat a la no acció i l'aquarel·lista imaginat per Georges Perec que despintava per recuperar el full en blanc; pensem en Max Blecher, el malaguanyat poeta que, quan sortia de casa, encara que anés per trajectes diferents als habituals, sempre tenia cura de retornar sobre els seus passos: «Allò ho feia per no descriure un cercle al caminar on quedessin tancats arbres i cases...».
De fet, si alguna cosa caracteritzava la proposta artística de l'Adrià Ciurana aquesta era la seva resistència a la taxidermització genèrica. Vídeo i acció genuïnament contemporània al costat de la pintura entesa com a duració, com a acumulació de capes-temps i, per tant, de memòria, és a dir que, amb un peu a cada banda, l'artista evitava de casar-se «completament» amb cap dels dos grans grups artístics que més proliferen a casa nostra, a saber, el dels nostàlgics ancorats en fórmules noucentistes (els mateixos que contraposen, acríticament, la saviesa manufacturera de l'artesà al pèrfid conceptualisme) ni, per contra, el dels liofilitzats cosmopolites fills del MACBA o del Palais de Tokyo o de la Tate Modern o de la Kunsthalle que sigui. No, Ciurana no era reaccionari ni progressista, entre altres raons, perquè totes les possibles dicotomies (no només la inveterada querelle des Anciens et des Modernes) convergien en la seva mirada fins al punt de conformar-ne l'element més identificable i, al mateix temps, genuí.
Per entendre'ns: com Francesc Pujols (un mirall atemporal que, en el cas que ens ocupa, és totalment pertinent), Ciurana disposava d'aquella rara capacitat que tenia l'autor de l'Hiparxiologi a l'hora de moure's, amb aparent desimboltura, entre l'esfera transcendent i el registre més irònic o fins i tot banal. A diferència d'Eugeni d'Ors, el «xofer de Déu» (tal com anomenava el savi Pompeu Fabra a Pujols) era capaç de matisar les seves elevades especulacions filosòfiques gràcies a «...el intenso sabor de sus giros populares y ese quiebro humorístico que tanto prodigaba allí donde otros hubieran engolado la frase». Tot un sentinella o, si ho preferim, un vigilant en el camp de sègol conscient de la importància de la seva tasca per al conjunt de la comunitat humana a pesar del seu entotsolament, diguem-ne programàtic. Com diu Han Nefkens: «Havia tornat al punt de partida, però encara faltava molt per al final».
Adrià Ciurana
Llibreria Vitel·la Espai Fòrum, Palafrugell
Carrer de la Tarongeta, 24-26
Fins al 31 d'octubre. De dimarts a dissabte de 9.30 a 13.30 h i de 16.30 a 20 h.
