La novel·la Patria de Fernando Aramburu fa una cosa que la ficció espanyola no s'havia atrevit encara a fer, i segurament en aquesta falta d'intents hi ha el resum del problema que tenim com a societat a l'hora d'afrontar la nostra Història recent. És, en essència, la història del conflicte d'ETA al llarg de tres dècades i a partir de dos punts de vista aparentment contraposats: un, el de la família d'un home abatut a trets per la banda en ple carrer; l'altre, el de l'entorn d'un etarra empresonat. Més en concret, són les mares d'ambdós personatges les que concentren el pes del relat, que es dedica a explorar el dolor amb què afronten les seves respectives situacions. Per més que s'insisteixi a voler reduir-ho tot a una analogia desafortunada, Patria dista molt de voler fer comparacions demagògiques. La sèrie parla de danys col·laterals, de la gestió del dol, de la consciència de ser víctima d'un conflicte que no s'ha provocat i de prejudicis envers el que no pensa com tu. També de la dificultat d'estimar algú que saps que ha fet un acte terrible i del llarg camí per superar una pèrdua. La sèrie ressegueix l'evolució d'una lluita armada i les seves devastadores conseqüències provant de no caure en clixés ni sobreentesos, apostant més per la radiografia emocional que no per l'ambivalència política. És impossible que agradi a tothom perquè les posicions enquistades no permeten gaires matisos, però el cert és que Patria és una excel·lent reflexió sobre la violència i el perdó que suposa un pas endavant a la ficció política del nostre país. És generalment molt dura (més que per les escenes d'impacte, que també, per la radiografia íntima dels seus personatges principals) i està molt ben rodada; ara només falta esperar que suposi el punt de partida de sèries similars sobre la nostra realitat sociopolítica més recent.
Creada per Aitor Gabilondo i formada per vuit episodis d'aproximadament una hora de durada, Patria també brilla per la descripció de context. Si bé li costa un pèl arrencar (el pilot, en tant que introducció als personatges, triga una mica a entrar en matèria), una vegada agafa el to ja no et deixa anar perquè sap ser tan tensa com dolorosa, i al mateix temps fa una recreació molt creïble del moment històric en què transcorre l'acció. En aquest sentit, un dels aspectes més interessants de la sèrie és com converteix l'atenció al detall en la perfecta metàfora del marc històric de la trama, fins al punt que no necessita de grans discursos visuals per fer-se entendre. És mèrit de Gabilondo i els seus directors (Félix Viscarret i Óscar Pedraza), però també d'un esplèndid repartiment que encapçalen Elena Irureta, Ane Gabaraín, Loreto Mauleon, Susana Abaitua, Mikel Laskurain, José Ramón Soroiz, Eneko Sagardoy, Íñigo Aranbarri i Jon Olivares. La banda sonora és obra de Fernando Velázquez, autor d' El orfanato, Lo imposible i Un monstruo viene a verme.
