Bazar , d'Emilio Gavilanes, i la premiada Idaho , d'Emily Ruskovich, traduïda recentment al català, destaquen entre les novetats per la seva qualitat i una recerca d'un passat inquiet i canviant.

matías crowder

Bazar, d'Emilio Gavilanez, és joia literària. Una encertada agrupació de textos que enllaça haikus, cròniques, aforismes, contes. Relats imperdibles el nexe en comú dels quals té diversos eixos argumentals: la vida, els llibres. Un Déu que és entès com la misteriosa relació de l'ésser humà amb l'univers. Una conjunció de bona literatura travessada per un «passat impredictible» i inquiet en el qual aprofundeixen els seus textos. «Tenim la idea que el passat és fix, inamovible, que és com va passar. Però no només la nostra interpretació del passat canvia. El mateix passat canvia. Segueix passant i cada vegada d'una manera diferent. La literatura ens ho mostra», assenyala l'autor.

La seva infància, aquest passat al qual evoca bona part de Bazar, Gavilanes la recorda com «especialment feliç». «Tenia tot el que pot necessitar un nen: pares i germans que t'estimen, salut, amics i un espai meravellós en el qual jugar, el camp dels afores de Madrid, un espai molt modest», que per a l'escriptor madrileny era el paisatge «més bell del món». En aquest passat recorda la seva mare, «una extraordinària narradora oral, que conjugava la serietat i el riure i que sempre envoltava totes les històries en un to compassiu que a mi és el que m'agradaria aconseguir».

En part tots som una mica com basars ambulants. És el que Bazar ens ensenya. Un basar d'històries, de reflexions, d'observacions. Diu Gavilanes: «Posarles per escrit, de la manera més clara possible, no és una cosa que es faci amb facilitat. Un ha de lluitar contra diverses tendències. El que un escriu espontàniament és fosc i confús. També fals, ja que sol buscar l'angle en el qual vam sortir més afavorits. Crec que escriure és una tasca que porta temps. Cal deixar reposar, polir i podar». Mostra de la qualitat literària a la qual arriba aquest llibre.

En el mateix paral·lel de la recerca de qualitat, i de fer diana en un passat igual de mutant, trobem a Idaho, d'Emily Ruskovich, Premi Internacional de Dublín, traduïda al català per Les Hores. Encara que en el centre de la novel·la hi ha un acte de violència impactant, aquesta queda aviat en segon pla per centrar-se en les emocions, l'amor, el perdó i l'amistat, de com aquestes coses són possibles fins i tot després de les tragèdies més terribles.

L'escriptora americana comenta que va tenir una «infància bella». «Vaig tenir la sort de viure lluny a les muntanyes. Poques persones arriben a viure tan remotament com vivíem nosaltres. Crec que va ser molt important per al meu desenvolupament com a escriptora, que la meva imaginació estigués formada per l'aire lliure, no per videojocs o pel·lícules».

Ruskovich, qui va aprendre a explicar històries escoltant al seu pare, sent que aquestes són part seva pròpia naturalesa. «Dono un tros de la meva vida a cada personatge. I sempre escric sobre les coses que més m'importen o les que més em fan por». Sobre la qualitat literària assegura que ella busca la «musicalitat del llenguatge». L'escriptora comenta que, tot i que encara no ha estat a Catalunya, la traducció de la seva novel·la l'ha fet sentir molt a prop, com si tingués una connexió personal. «Sembla un país molt bonic i amb una història fascinant», assegura.