Davant la confusió, el pànic i el repic de campanes pel final d'una era, un mil·lenari riff de rock'n'roll. Potser la pandèmia precipitarà una acceleració dels temps, tant en l'imaginari cultural com en el nostre mode de vida, però allà hi ha AC/DC per mirar d'evitar que ens desorientem més de l'inevitable, tancant files amb un àlbum, Power up, que ens brinda com un assumpte de família, superant daltabaixos interns, endollant guitarres amb l'aparent excitació de la primera vegada i traient llampecs de la vella cançó.
Si es tractés d'una altra banda, un repertori com el de Power up (a la venda avui)Power up seria saludat com un abús de confiança: la majoria de les peces són tan previsibles com una canònica roda d'acords de blues.
AC/DC ha convertit el seu estil en un estàndard, i el sentiment i el segell expressiu donen la mesura dels seus talents per sobre de la composició. Angus Young i companyia ja són com els seus vells herois del delta, Willie Dixon, Muddy Waters i companyia, i com aquells, s'acullen al feeling per continuar sonant únics i majestàtics, recordant-nos que, al cap i a la fi, a la vida n'hi ha prou amb haver inventat alguna cosa una sola vegada.
Cohesió interna
A Power up llueixen cohesió interna: després de les baixes i altes del període 2014-17, Angus no ha caigut en la temptació de pensar «AC/DC soc jo» i s'ha ocupat de recuperar peces extraviades i de procurar una creïble foto de germandat, com la desplegada en el vídeo de Shot in the dark, cançó que no va més enllà de la funcional carta de benvinguda. Ha tornat a casa Brian Johnson, superats (o no) els seus problemes d'audició, que van derivar amb l'empelt d'Axl Rose (Guns n'Roses) en aquelles dates del 2016 (Sevilla entre elles). Ja es veurà si la seva oïda tolera una gira, quan arribi, però en estudi rugeix i udola com sempre.
Amb ell a bord, ha sigut fàcil repescar el baixista Cliff Williams, que es va despenjar al·legant que AC/DC s'havia convertit en «un animal diferent».
I recupera posicions, a les baquetes, Phil Rudd, neutralitzada la seva topada amb l'imperi de la llei (acusació de possessió de drogues i d'estar darrere d'un intent d'assassinat).
AC/DC exhibeix així la seva versió més completa possible, amb la guitarra rítmica de Steve Young a la plaça de l'oncle Malcolm, mort fa tres anys, després d'haver deixat el grup en tenir una malaltia mental.
Genealogia
Certament, AC/DC n'ha vist de tots colors en els últims temps, i a Power up es fan notar tant l'instint de supervivència com també la necessitat d'aferrar-se al tronc familiar: l'àlbum és un homenatge a Malcolm Young, «de la mateixa manera que Back in black (1980) va ser un tribut a Bon Scott», ha declarat Angus a Rolling Stone, invocant altes cotes del passat.
Totes les cançons apareixen firmades pels dos germans, i moltes provenen de les sessions de la seva penúltima obra, Black ice (estrena del vincle amb el productor Brendan O'Brien, 2008), algunes fins i tot de més enrere, la qual cosa ens posa en guàrdia: si es van deixar de banda al seu dia, per alguna cosa seria.
Potser es tractava d'esborranys que demanaven el seu temps per optar a brillar. Concedim que la història n'és plena. Bé, aquí hi podem situar Realize, la cançó que obre l'àlbum, que malgrat el seu traçat secular ens perfora el cervell amb aquest cor que talla en canal la tornada mentre Johnson ens vacil·la: «Tinc el poder d'hipnotitzar-te, capturar-te, encisar-te / Sent les esgarrifances al llarg de la columna / Et faré volar»... Sense fanfarroneria no hi hauria AC/DC.
I en el quart track s'eleva Through the mists of time, manejant una dinàmica més matisada del que és habitual i deixant cert aire de nostàlgia misteriosa i encallida amb les seves imatges de «damisel·les pintades» i «foscos cavalls».
Tenim el martell piló de Kick you when you're down, combinant la tornada marcial amb els arabescos de guitarra; la neta progressió d'acords de Witch's spell i el suspens a l'estil Whole lotta Rosi en el qual s'apuntala Demon fire.
Molts clímaxs corals amb efecte tribal: de No man's land a Code red, tunejant motllos antics. Un disc d'AC/DC és una prova d'autenticitat amb què el grup proclama que continua clavat en el mateix punt de sempre, entenent l'evolució o la modulació com a traïció o pas en fals.
El seu és el triomf per insistència, per apostar-ho tot a l'única carta guanyadora de tantes partides.
No hi ha a Power up cançons amb fusta icònica, de punt i a part, però sí el caràcter distintiu d'una banda categòrica, amb el seu toc, el seu ofici i el seu quirúrgic brutalisme, amb les seves complexions galopants i els seus pics d'èpica per cantar en multitud. Aquest tipus de so que a la primera ja saps que correspon a AC/DC o bé a un grup que l'imiti. Aquí tenim la versió original.
El llançament pot convidar a pensar que AC/DC trama una gira mundial. No és el cas: no hi ha res previst a curt o mitjà termini, i més aviat tot apunta que la banda, atesa la incertesa entorn del directe, ha preferit deixar anar ara el material en comptes de congelar-lo durant un any o més.
Els estadis ja tornaran, i mentrestant, AC/DC se'n riu dels que auguren la mort del rock i, com un elefant en una terrisseria, porta a terme amb Power up la seva aportació filosòfica al debat.
