A María de los Ángeles Rozalén Ortuño, més coneguda com Rozalén (Albacete, 1986), el que la preocupa ara mateix és saber amb seguretat quan podrà tornar a la carretera per presentar el seu quart àlbum d'estudi, El árbol y el bosque. El nou treball de la cantautora, que a més de sortir en CD, també està disponible en vinil. Confessa com enyora els concerts, els viatges i la bogeria que envoltava la seva vida abans de l'arribada de la covid-19. El confinament li ha donat cançons com Aves enjauladas, que ha inclòs en un disc variat. Inclou des d'un cant a la vida amb aires cubans com El día que yo muera fins a la ranxera Amiga, sense oblidar el seu compromís social en temes com La línea, Loba o La maza, un clàssic de Silvio Rodríguez.
Quan va començar a compondre les seves noves cançons no tenia un pla predeterminat. «Les cançons em van anar sortint. Quan en vaig tenir tres o quatre ja vaig veure el fil conductor del disc i les últimes sí que les vaig fer més a consciència», recorda. Hi tenia més presència que mai una mirada interior. «Parlava moltíssim del jo, de l'autocura i del sentit de la vida. Estava més mística». Si a l'anterior àlbum, Cuando el río suena, parlava de les seves arrels, de la seva família i el seu passat, aquest està més enfocat en si mateixa. «Estic com més cap endins i que surti ara té més sentit perquè ara la gent també ho està», assenyala amb referència a la situació creada per la pandèmia.
Encara no s'ha recuperat de veure la ciutat de Barcelona, on es va fer l'entrevista, sense bars ni restaurants oberts. Sense activitat cultural tampoc. A Madrid això no passa: ha estat un xoc.
Una ombra d'inquietud
Encara que està encantada de poder parlar del seu nou disc, una ombra d'inquietud travessa la seva mirada. Les restriccions i la incertesa respecte al futur no es poden obviar. Si d'alguna cosa està contenta és d'haver-se atrevit a fer aquesta introspecció de la qual han sortit cançons que mostren a Rozalén com una dona més madura, segura i sense por a la mort. D'aquí aquest brindis alegre que deixa com a testimoni vital a El día que yo muera, una peça inspiradíssima. «Penso molt en la mort. I ja ho feia abans d'aquest any en què la mort ha estat tan present a totes les cantonades. Sempre he cregut que cal normalitzar-la. No hauria de ser un tabú! Ni tan sols amb els nens. És una part essencial de la vida i cal celebrar-la fins i tot si demà morís als meus 34 anys. Hi ha coses que jo he viscut que altres mai experimentaran ni en dues vides», afirma. Ja té cançó per al funeral? «Aquest és el meu testament. Vull que la gent celebri una gran festa, que celebri la vida i que, sobretot, em recordi».
De la ranxera al funk
També està molt orgullosa d' Amiga, que canta amb Mon Laferte. «Sona a la típica ranxera del nord de Mèxic perquè la producció la vaig fer amb Manu Jalil, que treballa sempre amb Laferte», diu sobre l'aclamada artista xilena, a qui admira. «Em noto molt a gust amb qualsevol gènere», confessa. N'hi ha prou amb fixar-se en com sona la hiperballable El paso del tiempo. «És que el funk és un ritme que també em mola», declara la cantant, que hi parla d'acceptar-se a un mateix quan els anys comencen a deixar arrugues a la pell. S'ha de recuperar allò de l'arruga és bonica i evitar quiròfans? «Veig moltes amigues de 40 i 50 anys a qui aquests cànons d'eterna joventut imperants els fan mal, i això no mola gens. Ara que tampoc tinc gaires arrugues però em van sortint alguns cabells blancs, penso que s'ha de valorar la saviesa». Recomana canviar el xip: «S'han d'estimar les arrugues i pensar que si les tens és perquè has rigut molt».
El respecte pels que la van precedir en la cançó d'autor l'ha portat a gravar versions d'alguns dels seus ídols per traspassar-les a les noves generacions. «Tenim l'obligació de continuar cantant les obres dels mestres», diu orgullosa d'haver donat a conèixer a molts nens el seu venerat Luis Eduardo Aute interpretant La belleza en el seu segon disc. I en el tercer hi va incloure Volver a los 17, de Violeta Parra, i en aquest últim, La maza, de Silvio Rodríguez.
