David Fincher és un dels millors directors de la nostra era i si algú havia de furgar en el controvertit procés d´escriptura de Ciutadà Kane, aquest havia de ser ell. Mank és també la demostració que no hi ha material, per arriscat que sigui, que aquest cineasta no sigui capaç de portar-se al seu terreny: la pel·lícula és una faula sobre la tensió entre realitat i recreació que pot ser llegida perfectament en clau moderna, i hi conviuen una vindicació de la narrativa clàssica amb una magnífica posada al dia dels seus fonaments. El film se centra en Herman Mankiewicz, el guionista escollit per Orson Welles per escriure la versió definitiva de Ciutadà Kane. L´home, un veterà de la indústria que s´ha creat aliats i enemics amb la mateixa vehemència, es retira a una casa rural per escriure, i també per prendre unes quantes decisions fonamentals. Com fer un guió sobre un home, William Randolph Hearst, que coneix personalment? Com traslladar a una ficció percepcions de la vida que tindran conseqüències més enllà de la pantalla? A banda d´això, la història ressegueix les passes de Mankiewicz pels grans estudis, abocats a nombrosos conflictes creatius que van marcar el cinema de tota una era.

Fincher fa a Mank, que es va estrenar divendres passat a Netflix però també es pot veure en cinemes, un apassionant viatge al fons i la forma d´aquell temps. Per una banda, la pel·lícula sembla talment de l´època de Ciutadà Kane, i la seva dialèctica amb l´obra de Welles és absolutament magistral; per l´altra, és un punyent retrat del procés creatiu que dispara contra els interessos polítics d´una indústria que tendeix a fagocitar els talents més inconformistes. En aquest sentit, no es talla un pèl a l´hora d´explorar els clarobscurs dels personatges, des del mateix Mank (un dels personatges millor matisats de la carrera de Fincher) fins a un Welles emmirallat a la seva ambició.

Rodada en blanc i negre, i dotada d´un ritme endimoniat que la fa passar com un sospir, Mank destaca pel seu excel·lent planter d´intèrprets, encapçalat per un immens Gary Oldman, Amanda Seyfried (segurament la gran sorpresa de la pel·lícula, gràcies a un personatge molt allunyat de tot el que ha fet fins ara), Arliss Howard, Charles Dance, Tom Burke, Tuppence Middleton, Tom Pelphrey, Ferdinand Kingsley, Jamie McShane, Joseph Cross i una Lily Collins que finalment reivindica el seu talent després d´haver-lo posat seriosament en dubte a la sèrie Emily en París. Fincher torna a refiar la banda sonora als grans Trent Reznor i Atticus Ross, que firmen una de les millors obres de la seva carrera.