De tant en tant, que vol dir menys que sovint, algun artista se'n recorda que també pot intentar parlar de coses una mica serioses i definitives, com ara la vida i la mort, el temps i l'espai («L'espai és el cadàver del temps», sentencia l'Anna Adell) o l'infinit, aquell «vuit tombat de panxa enlaire, / com un escarabat vençut injustament / per la física» (segons els versos alats de Màrius Sampere). De tant en tant, insistim, l'art retroba aquell espai de transcendència (irrellevant però transcendent, l'art) que li és propi i deixa d'apuntar-se (que vol dir anar a remolc) a l'última moda o a l'eslògan publicitari més sorollós per endinsar-se, com qui diu a les palpentes i fent tentines, en les zones fosques de la nostra pobra consciència: aleshores l'art esdevé paupèrrim com el llenguatge però, a canvi, també aconsegueix ésser percebut com a sincer. En aquest procés de despullament elemental (per dir-ne d'alguna manera) la forma esdevé la pròtesis necessària i, amb ella, la recerca (per descomptat sempre parcial o fallida) de la perfecció: «Hi ha moments a la vida „deia en Saramago al seu Manual de pintura i cal·ligrafia„ durant els quals es descobreix que la perfecció existeix, que també és ella una petita esfera que viatja en el temps, buida, transparent, lluminosa, i que a vegades (rares vegades) ve en la nostra direcció, ens envolta durant breus instants i continua vers altres paratges i altres persones». Doncs això: de tant en tant l'art flirteja amb la perfecció a través de la forma sense renunciar a les preguntes que, com deia el gran poeta Iehuda Amikhai, ens mantenen clavats a la carn del món.
Jordi Tolosa explora justament aquesta possibilitat: «A través de la força de la simplicitat del ferro o de la fragilitat del dibuix „escriu Fina Duran„, però sempre amb la depuració de la forma fins arribar a l'eliminació de tot allò que no és essencial, ens trobem davant d'unes peces que ens parlen de la ironia d'uns coneixements basats en realitats possiblement dubtoses». Com, de fet, no podria ser de cap altra manera. Tolosa no defensa cap tesi visual innegociable sinó més aviat tot el contrari: actualitzant la gran lliçó de Brossa, assenyala portes d'entrada que ens porten directament al dubte més fèrtil „com diu Duran, el que emanaria de la ironia„ o, per entendre'ns, ens posa al davant un mirall que no deixa de ser un immens interrogant. La depuració formal de la proposta de Tolosa, insistim, és la seva gran aliada: amb ella, es desmarca de certa tendència al desmenjament, a l'obra deliberadament mal feta, al lletgisme militant, a tot allò que entronitza la malaptesa, i opta, en canvi, pel rigor i la seriositat, pel treball lent i esmerçat, per la via menys fàcil però, al final, la única via possible. Per acabar-ho de millorar, el contrast amb les vetustes parets romàniques accentua la sensació d'estar al davant d'un subtil memento mori: a Sant Joan de les Abadesses les pedres estan prenyades d'història i, en aquest sentit, la seva remor contamina totes les coses que gosen posar-se al seu davant, començant per les obres d'en Tolosa i acabant pels esporàdics passavolants.
