Abans que res: el documental es pot veure, sense cap mena de limitació ni de contrapartida, al lloc web de l'artista (www.pepaymerich.com). Dit això, que no és poca cosa, la resta és un viatge prodigiós que va començar quatre anys enrere o, potser millor, ara fa quatre primaveres: mesurar el temps segons el pas de les estacions vindria a ser la primera lliçó que ens regala el projecte protagonitzat per Pep Aymerich. De fet, amb aquest treball, el realitzador Quim Paredes s'apunta a la millor tradició documentalista, que no necessàriament és sinònima de no-ficció: es tracta de rastrejar aquella rara capacitat que tenen determinades imatges per revelar, de manera pausada però sense filtres, la realitat. En aquest sentit, realitzacions aparentment tan diferents com El sol del membrillo (Víctor Erice) o la joia absoluta que és Honeyland (Tamara Kotevska i Ljubomir Stefanov) compartirien exactament això, és a dir, la seva relació amb una temporalitat que s'expressa en forma de duració (una duració de naturalesa, diguem-ne, bergsoniana).

Amb permís de Duchamp, va ser Sol LeWitt qui, a finals dels anys seixanta del segle passat, va posar les bases d'unes pràctiques artístiques conceptualitzades que, d'alguna manera, pretenien situar el focus d'interès no en l'obra final sinó en el procés que hi havia al darrera. La premissa de LeWitt («el què compta és el procés»), com era de suposar, de seguida es va convertir en un eslògan que va servir per aglutinar personalitats tan diverses com, per exemple, les de Joseph Kosuth, Lawrence Weiner o Richard Long, entre molts altres. D'aleshores ençà, el què havia estat un eslògan, lentament va degenerar en coartada: «procés» no vol dir haver dedicat un cert temps a compilar documentació (que algú, potser l'espectador de torn, ja s'encarregarà d'ordenar i d'interpretar), ni a recollir branquillons al bosc o a espigolar clips i ocurrències de les xarxes... El que hi ha rere qualsevol procés és quelcom tan antic, i fins a cert punt elemental, com l'assaig i l'error.

Només des d'aquesta perspectiva és possible entendre la importància (i la revalorització) que autors com Richard Sennett han dedicat a la dimensió artesanal inherent a tota pràctica humana: «Per arribar a aquesta meta „la de reconciliar l'artista i l'artesà, diu Sennett„ el procés de treball ha de fer quelcom que a la ment ben ordenada li resulta desagradable: cohabitar temporalment amb la confusió, amb moviments equivocats, falsos punts de partida, carrerons sense sortida». El treball a l'estudi esdevé, justament per això, un soliloqui creatiu realitzat mitjançant una gran però subtil col·lecció d'eines que, en realitat, són les «pròtesis» de l'artista. I qui diu artista diu fuster: Aymerich no només no ha renegat mai del seu ofici sinó que ha sabut traslladar a l'esfera de l'art (per definició no funcional) els seus elements més essencials, començant pel treball rigorós i esmerçat i acabant pel coneixement íntim dels materials.

Acostumat a passar llargues jornades tot sol a la fusteria, Pep Aymerich cerca, sempre que pot, col·laboracions tan fèrtils com les que ha dut a terme amb Jordi Esteban (escultor i professor de ioga), la seva filla Sira (dansa contemporània), la companyia Mal Pelo o l'apicultor i biòleg Enric Bisbe. És gràcies a aquest últim que Aymerich fa quelcom que, d'entrada, podria semblar descabellat: compartir l'autoria d'una escultura amb les abelles. Bona part del metratge es dedica justament a això, a enregistrar una recerca del Jo que, en el fons, adopta l'estratègia de la teologia negativa, és a dir, aquella que es dedica a deconstruir lentament l'objecte del seu estudi amb la finalitat de saber què no és (assumint que el coneixement directe és impossible). I és que el Jo, per Aymerich, no fa referència a cap realitat monolítica sinó, ben al contrari, a un concepte relacional que es construeix permanentment: com les abelles, vivim en una comunitat d'ostatges (ens recorda el gran pensador de l'alteritat que fou Emmanuel Levinas) on cadascun de nosaltres es troba en estat de dependència en relació als demés o, per ser més precisos, en relació a l'Altre amb majúscules (en el rostre dels altres hem de reconèixer el nostre propi rostre, afirmava el filòsof francès).

I és que, en darrera instància, tota l'aventura creativa d'Aymerich estaria resseguida per un compromís ètic que mai és evident i que, a més, sol concretar-se, com dèiem, a través d'una íntima comprensió de la matèria. Una matèria que l'artista-artesà coneix a través del tacte (aquella dialèctica del tacte que, segons Adorno, havia de pal·liar l'alienament de l'home contemporani en una societat capitalista i industrialitzada). Un dels moments més màgics del documental mostra a la ballarina i actriu Leo Castro acariciant suaument l'avantbraç d'una escultura jacent de cera que és una rèplica exacte del propi Aymerich: la pietat és exactament això, la possibilitat d'estimar intensament a través dels cossos.