08 de gener de 2021
08.01.2021
Diari de Girona

Enderroc i (re)construcció

Comissariat per Maria Soler, el darrer capítol del «Bòlit mentor» visita diferents instituts de Girona en un intent d'atansar l'art contemporani al públic més jove

08.01.2021 | 00:43
Enderroc i (re)construcció

La única cosa que, en darrera instància, hauria de preocupar realment per igual a artistes, gestors culturals, crítics i comissaris, és la creació de nous públics allà on encara és possible, és a dir, als centres educatius. Es tracta d'una empresa fonamental de resultats incerts (només el temps revelarà si tot plegat va servir de res) i que, a més, sol passar desapercebuda: encara que s'intenti il·lustrar aquest viatge compartit mitjançant una exposició al centre d'art, o que s'editi un petit catàleg que, amb sort, servirà de recordatori, allò realment important és l'experiència individual i intransferible que cada alumne s'emportarà. En aquest sentit, mai s'hauria d'infravalorar l'impacte que les aportacions externes tenen en els programes educatius: tots recordem aquella setmana que vàrem voler ser metges després de la visita d'un doctor a l'aula, o la tarda dedicada a apagar incendis imaginaris esperonats per la simpàtica parella de bombers que aquell mateix matí havia vingut a l'escola... Sigui com sigui, el problema de l'art (i de la cultura en general) és que el seu sentit mai és clar: a diferència del metge, que guareix, o del bomber, que apaga focs, l'artista és una mica com el tàvec d'Atenes, un ésser íntimament socràtic que incomoda (gairebé) tothom perquè enderroca certeses o, si ho preferim, perquè ens invita a pensar lliurement.

Doncs això: com li expliques a una audiència jove que bona part del sentit de l'art rau en el fet de no tenir-ne? I encara més: com els hi fas veure que hi ha un sentit que no és pràctic i que, gràcies al fet de no servir per a res, serveix una mica per a tot? Una bona pista ens la regalava l'Alberto Uribarri fa cosa de deu anys en un assaig titulat, precisament, El sentit de l'art en l'època del sensesentit: «Els intents de contrarestar la insubstancialitat de l'art han esdevingut perillosos. Dotar mecànicament de sentit l'obra d'art, d'una direccionalitat, ens porta a desvirtuar la seva peculiar capacitat per proporcionar significats no unívocs en el cosmos comunicatiu». Ni més ni menys: vivim en un «cosmos comunicatiu» que només té sentit si hom disposa dels mecanismes crítics necessaris per tal de discriminar els continguts rellevants enmig de l'allau de dades que rebem diàriament. Qualsevol pregunta que fem, o que ens fem, per tant, mai és retòrica: com molt bé van saber veure les responsables del projecte En construcció, l'inici de tot plegat cal cercar-lo en la construcció de la pròpia identitat, una identitat, òbviament, que no descansa en un Jo hiperbòlic sinó en un conjunt de relacions complexes impossibles d'acotar. A mig camí entre la realitat i la ficció, la suma de veus acaba confegint un paisatge heterodox on els desitjos i les pors s'erigeixen com a eixos pendulars d'unes raons nòmades i, en especial, d'unes sensibilitats que els anys encara no han pogut aniquilar.

I que ningú pateixi si no pot anar a veure l'exposició: en part gràcies a la pandèmia (que ha mutilat el projecte), el lloc web creat per a l'ocasió (enconstrucciobolit.com) esdevé el territori natural on aquests nadius digitals poden expressar-se amb naturalitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook