El 2020 ens va privar de veure moltes pel·lícules en cinema, ja sigui que perquè van saltar directament a plataforma o perquè els misteris de la distribució les van deixar en terra de ningú. Un d'aquests casos és el que ha protagonitzat Palm Springs, un dels films més enginyosos de l'any i també un dels més celebrats en els circuits del cinema independent nord-americà. Quan semblava que encara trigaríem a veure-la amb normalitat, ha estat Movistar qui l'ha incorporat al seu catàleg. I si bé hem de lamentar que no es pugui veure en pantalla gran, com a mínim tenim l'oportunitat de descobrir una comèdia que apuntava a repetir (mai millor dit) alguns clixés del fantàstic dels darrers anys però se les arregla per erigir-se en un relat tan sorprenent com ple de matisos. Els protagonistes d'aquesta pel·lícula són Nyles i Sarah, que es coneixen en un casament i a principi no s'entusiasmen l'un a l'altre perquè l'alcohol i les ferides del passat els porten a comportar-se com peixos fora de l'aigua. Però la nit avança i acaben entrant junts a una cova propera que resulta ser l'epicentre d'una escletxa entre l'espai i el temps. La parella es desperta l'endemà i ràpidament s'adona que han quedat atrapats en el mateix dia, que es va repetint una vegada i una altra. Plegats hauran de trobar la manera de desfer el bucle temporal, i com més es coneixen, més s'agraden. Però també emergeixen les seves inseguretats més íntimes
Dirigida pel debutant Max Barbakow, Palm Springs brilla per molts motius. Mentre la mires és inevitable pensar en Atrapat en el temps (Groundhog Day), però aconsegueix tenir tanta ànima pròpia que al final se n'acaba fins i tot desmarcant; juga amb alguns clixés habituals en la comèdia romàntica, però mai hi sucumbeix i assoleix la difícil fita de resultar imprevisible en alguns dels seus girs. I després hi ha la seva impagable galeria de secundaris, començant per un J.K. Simmons que sap apropiar-se de la funció cada vegada que apareix.
Però si Palm Springs és l'esplèndida pel·lícula que acaba sent és gràcies a la seva parella protagonista, Andy Samberg i Cristin Milioti. A banda que saben sortejar tots els tòpics a l'hora de retratar-los, la seva química és evident i eleva la tensió romàntica fins a extrems poc vistos en el gènere. Tenint en compte que el cinema independent nord-americà tendeix sovint a servir-se de premisses fantàstiques per a passar-se de pretensiós, és molt d'agrair trobar-se amb una pel·lícula que en respecta els codis mentre els reinventa. És divertida, ocurrent, dura (la mirada que fa sobre les convencions socials té més mala bava de l'esperada) i també profunda, ja que et porta inevitablement a plantejar-te els propis bucles. El repartiment del film també compta amb Meredith Hagner, Tyler Hoechlin, Camila Mendes, Peter Gallagher, Dale Dickey, Chris Pang i la veterana June Squibb.
