El collage va néixer com a innovació formal per tal de donar resposta a una necessitat conceptual de genealogia molt més complexa: la incorporació d'objectes tangibles „han assenyalat teòrics com Gregory L. Ulmer„ o «no il·lusionistes», permetia una nova i original manera d'interrelació entre l'art i el món quotidià, una manera d'acostar l'art a la vida salvant, en aquest sentit, una escissió massa connotada, fins i tot, políticament.
Justament per això no ha d'estranyar que el procediment mantingui intacta la seva vigència: ho demostra amb escreix Eugenia Conde, que en fa prou amb un grapat d'elements per insinuar realitats concèntriques on la figura de la dona té una importància gairebé cosmològica. Que tot plegat només es xiuxiuegi, com si s'expliqués un secret inconfessable, fa que n'augmenti l'eficàcia.
