12 de març de 2021
12.03.2021
Diari de Girona

«La casa de la paraula»: Històries de vulnerabilitat

Dissabte passat, isa fontbona va portar a terme, durant deu hores seguides, una acció que explorava els límits del cos i del llenguatge.

11.03.2021 | 23:39
«La casa de la paraula»: Històries de vulnerabilitat

Llicenciada en Història de l'Art i en Filosofia, Isa Fontbona (Girona,1987) destaca, entre moltes altres coses, per la seva determinació a l'hora d'encarnar (literalment) unes reflexions que, en segons quines mans (o llengües) podrien resultar insofriblement abstractes. Ens referim a qüestions de gènere, d'identitat, de crítica social (que sempre és política) i d'autopercepció a partir d'allò que tenim de més immediat, és a dir, el nostre propi cos i les imatges que intentem projectar-ne: la pràctica de l'esport d'elit (és competidora de físic-culturisme natural) li serveix, paradoxalment, per explorar la fragilitat de totes les fronteres i convencions, un exercici que ella sol realitzar a flor de pell o, com diria Didier Anzieu, a flor d'un Jo-pell entès com a interstici o membrana relacional.

En aquest sentit, Fontbona aprofita el seu fèrtil bagatge teòric per portar a col·lació figures centrals del pensament feminista (abordat en clau fenomenològica) com ara Judith Butler. De fet, de la pensadora nord-americana n'extreu el concepte de «vulnerabilitat» que li serveix com a punt de partida per a l'acció que va dur a terme, dissabte passat, a la Casa de la Paraula: «Els cossos individuals „escriu l'autora de Gender Trouble„ no es poden concebre com si fossin totalment diferents els uns dels altres [...] el cos es defineix per les relacions que fan possible la vida i els seus actes [...] mai no podrem entendre la vulnerabilitat del cos si no l'emmarquem dins de les relacions que manté amb altres éssers humans [...] el cos entra a la vida social fonamentalment en condicions de subordinació». Sigui com sigui, insisteix Fontbona, «no es tracta de transformar la vulnerabilitat en invulnerabilitat, sinó d'experimentar la nostra vulnerabilitat amb llibertat i capacitat de resistència».

El problema (i l'enorme interès) de la proposta de Fontbona rau en el fet que l'artista ha de bregar amb un cos que la contemporaneïtat ha pervertit fins a límits gairebé impensables (estem parlant, en el fons, del darrer episodi d'un procés tan antic com la civilització mateixa). D'això es tracta: simultàniament als esforços de l'art per retornar el cos a la natura (sense oblidar allò que hi ha en ell d'humà antinatural), s'alça un altre cos modelat per la moda, el consum i la publicitat que, hipòcritament, proclama el seu respecte a la natura mentre malda per avantatjant-la. Ho explica a la perfecció Pere Salabert a La redención de la carne (2004): «Un cos que intenta deixar enrere la seva condició més radical ascendint higienitzat „reafirmat, modelat, aprimat„, amb totes les disfresses de l'energia, la bellesa i la salut, en direcció al cel d'una altra natura prèviament purificada, alliberada de totes les asprors terrenals, protegida de les inclemències d'una realitat indestriable del temps».

Amb les seves cartografies corporals de la vulnerabilitat Fontbona recuperava una dimensió temporal totalment oposada a la velocitat que regeix el consum ràpid (o immediat) i, al mateix temps, es convertia en una mena de boc expiatori (allò que a l'antiga Grècia s'anomenava pharmakós) no tant dels pecats com de les culpes amb les que solen carregar els innocents.

Deu hores i una vida

A les deu en punt del matí, Isa Fontbona adoptava la posició fetal enfront d'un mirall trencat que, com diu Espriu a la Primera història d'Esther, conté en cada un dels seus trossos «una espurna d'autèntica llum»; sobre el seu cos (Nuda Veritas), s'acumulaven les veus que, al llarg d'una setmana, havien arribat a l'artista, gairebé com un xiuxiueig, confessant-li l'inconfessable, històries de fragilitat que, en darrera instància, assenyalaven el lloc precís on s'esdevé l'existència humana. Deu hores després (i com si, en realitat, hagués passat tota una vida) l'artista deixava que fossin els espectadors els que reparessin el dolor acumulat en les paraules (aquell verb performatiu del què parla la historiadora Fania Oz-Salzberger): com en la tècnica japonesa del Kintsugui (restaurar allò trencat sense ocultar-ho), una fina membrana daurada agombolava la pell al mateix temps que convertia la ferida en cicatriu i, la cicatriu, en memòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook