19 de març de 2021
19.03.2021
Diari de Girona

La realitat tossuda del realisme

blanes 3 la galeria d'art l'arcada arriba als trenta anys d'existència amb bona salut i ho celebra amb una selecció d'artistes units pel seu realisme explícit

19.03.2021 | 00:13
La realitat tossuda del realisme

A casa nostra, això de contraposar el realisme (normalment entès en clau pictòrica) a l'abstracció (entesa de moltes maneres), va arribar una mica tard. Els episodis més rellevants, en aquest sentit, es remuntarien a mitjan anys seixanta del segle passat, quan la barcelonina Sala Parés maldava per bastir un cànon adaptat al gust burgès de l'època: «Aquells anys estava en el seu apogeu „escrivia Joan A. Maragall, aleshores director de la galeria„ la polèmica entre la pintura realista i l'abstracta. Articles, entrevistes, discussions... Tot girava inútilment sobre aquest tema. En principi, nosaltres defugíem enfrontaments i tot el que pogués promoure més agitació al voltant d'uns punts de vista contradictoris, sobre els quals era impossible d'arribar a una coincidència, perquè tan respectables i sinceres eren les conviccions dels uns com les dels altres». De fet, no és estrany que pel catàleg d'aquella mostra es reproduïssin fragments del llibre de Robert Rey Contra l'art abstracte (que acabava de ser publicat a París) com tampoc ho és que, poc temps després (1963), aparegués un petit opuscle d'un jove filòsof anomenat Xavier Rubert de Ventós destinat a fixar les bases de tot un corrent de pensament: El arte ensimismado, títol prou explicatiu, venia a recordar-nos que el «problema» tenia el seu origen en el fet de confondre naturalesa i realitat.

O, per dir-ho d'una altra manera: la pintura del segle XX „insistia Rubert de Ventós„ mostrava una permanent i irreprimible tendència a l'entotsolament, a la pura autorreferencialitat, a mirar-se el melic. No és cap casualitat, a més, que el llibre de Rubert de Ventós es publiqués en ple auge del formalisme: la seva obsessió per establir una sintaxi invariable que permetés llegir (literalment) qualsevol obra d'art „inclús les separades cronològicament„, el seu lèxic farcit de conceptes com diagonal, ritmes, relacions internes, repeticions, semblances i tota mena de coses per l'estil, era una estratègia perfecte, en especial, per a les institucions encarregades de fixar els paràmetres a partir dels quals articular el mercat de l'art. Amb tot, ni aquest «entotsolament» ni els esforços formalistes van impedir que durant la dècada dels vuitanta proliferessin, per exemple, exposicions de signe contrari com ara «A new spirit in painting»: celebrada a la londinenca Royal Academy of Art, el seu esperit es basava (segons l'organitzador Christos M. Joachimides) en el renaixement d'una «subjectivitat salvatge» que havia de recuperar per a l'art la figura de l'artista, la seva realització i el seu lloc en la història... «La mirada subjectiva „escrivia Joachimedes„ i la imaginació creativa estan tornant i aquest fet es pot apreciar en la nova aproximació a la pintura».

I és que, d'alguna manera, seguim encara avui atrapats en un estèril moviment pendular que oscil·laria entre els pols figuratiu i abstracte com si fossin oposats perfectes. Res més allunyat de la realitat. La conseqüència més evident d'aquesta bipolaritat ens la recorda Xavier Barral: «El problema depassa i de molt les qüestions de gust per arribar a la política museística. Com tractaran els museus en el futur l'art figuratiu que continua agradant i que no ocupa un lloc essencial en el mercat de l'art?». Sabem la resposta. També sabem que la realitat és tossuda i que sempre s'acaba expressant, encara que només sigui en els intersticis del mercat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook