En un magnífic text titulat La resplendor cruel d'allò que és, el filòsof Jacques Rancière ens recordava que «si la fotografia i el text son independents „referint-se als reportatges de revistes com Fortune„, és perquè tenen la vocació de dir-ho tot». Una vocació, òbviament, que només pot ser realitzada des de les seves respectives especificitats: allò específic de la fotografia, no cal dir-ho, faria referència a la seva naturalesa documental i al seu suposat valor de veritat. A partir d'aquí, el relat que podem rastrejar rere les imatges és sobradament conegut.

És a dir: la fotografia, al llarg del segle XX, va assajar diverses vies per tal de fugir (ja sigui en direcció contrària o bé subvertint-les) de les diverses formes d'instrumentalització que patia, tot i que no va ser fins a la dècada dels 70 que aquest procés emancipador va veure els seus millors fruits gràcies, paradoxalment, a un «relaxament» de les exigències cap al mitjà que es traduïa en l'acceptació, com dèiem, de la seva naturalesa documental inaplaçable i de la seva relació única amb la temporalitat i la mirada immediata. Aquell canvi de paradigma (o retorn al seu ésser específic de caràcter més «notarial») li devem a figures com l'encarnada pel mític matrimoni Blecher: des de l'Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf (van ser els primers docents en impartir classes de fotografia a la Universitat) van defensar una pràctica fotogràfica dilatada en el temps que, gracies a la possibilitat que oferia per (re)visitar un mateix referent, esdevenia una poderosa eina crítica en relació a la resta de disciplines (encapçalades per una arquitectura i un urbanisme que ja aleshores s'havien convertit en el «braç armat» del progrés i de la política hereva d'una tradició populista en la qual, per cert, encara es troba instal·lada).

L'objectivitat del fotògraf, en la mateixa línia rescatada pels Blecher (i que van inaugurar, entre els anys 20 i 30 del segle passat, autors com Renger-Patzsch o Karl Blossfeldt), esdevenia un bé preciós en la mesura que permetia a les imatges existir sense el filtratge d'un subjecte artístic que, paradoxalment, podia ser perfectament obviat en el cas d'algunes de les millors instantànies que la història ens ha llegat. I és que, a diferència de la resta de disciplines, la fotografia tolera perfectament l'anonimat i, gràcies a la revolució digital, conviu amb absoluta naturalitat amb l'amateurisme. El problema, en tot cas, és que el mateix procés de democratització radical l'ha portat a un nivell crític en relació a la seva suposada artisticitat. És a dir: gràcies als diferents programes de retoc d'imatges digitals o d'aplicacions com ara instagram (gairebé taumatúrgiques) la realitat de la que parlen les instantànies d'avui és tan subjectiva com podria ser-ho, salvant les distàncies, un dibuix o una pintura. La fotografia «amateur» massa sovint esdevé un catàleg de filtres i de diferents modalitats de cosmètica visual mentre que, per la seva banda, la que se somia artística retorna al vell pictorialisme com un fill pròdig a la casa del pare.

La gràcia de la doble exposició que es pot veure al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas és que ens reconcilia amb una dimensió formal de la disciplina, és a dir, la que manté una acurada relació amb els seus mecanismes interns i, al mateix temps, la que inventaria el món servint-se de la seva singular mirada. Un fotògraf del segle XX al costat d'una fotògrafa del XXI? Tot allò que els separa ens permet copsar millor el que els uneix..