Ho proclamava Sòcrates al bell diàleg Eupalinos o l'arquitecte: «L'esperit no s'allibera tan fàcilment d'un enigma». De fet, el mateix esperit vindria a ser-ne un, d'enigma: la sensibilitat humana, el gust per aquella cosa que anomenem art (tan divers i inclassificable com es vulgui), resisteix heroicament l'embat del llenguatge o, com a mínim, del llenguatge no poètic. Per això qualsevol intent de copsar la realitat profunda (la del món, però també la de les coses, i nosaltres no deixem de ser coses: «Els éssers vius són objectes estranys», escrivia Jacques Monod), passaria necessàriament per una renúncia a la convencionalitat del discurs. Això, que per als poetes és una obvietat, resulta perfectament infreqüent en el llenguatge crític, per més que sigui precisament ell el que s'ocupa de bastir ponts, mitjançant les paraules, amb la visualitat. Ho explicava a la perfecció Arnau Puig en un dels textos que conformen la magnífica monografia que l'Institut d'Estudis Empordanesos ha dedicat a Pep Vallès: «Des d'un bon inici, i en enfrontar-se a una de les accions més difícils de jutjar de l'activitat humana, com són les manifestacions d'art (especialment les plàstiques, que, ofereixen formes però no garfis per atrapar-les), Pep Vallès va notar en ell mateix, va sentir interiorment, que s'hi havia d'enfrontar d'una manera especial: emprant un llenguatge, en la mesura del possible, al marge del llenguatge comunicatiu habitual». En aquest sentit, l'aportació de Vallès fou radical i, fins a cert punt, controvertida: «Considerat, comptat i debatut, decidí servir-se només dels substantius, dels adjectius, escadusserament dels verbs i, en algunes ocasions que poguessin induir a confusió, d'alguns del recursos addicionals del llenguatge comú establert. El seu llenguatge no era un llenguatge comú, sinó una trama per atrapar el sentit bàsic i últim d'allò que mirava, palpava o oïa». Crítica d'art o poesia crítica? Potser un gènere nou que va néixer i morir amb Pep Vallès, un «entramuntanat» (com l'anomena Josep Playà) en la línia, per entendre'ns, de Fages de Climent, Deulofeu o, potser millor, de l'inabastable Francesc Pujols (amb permís del geni de Portlligat).

A la Casa Empordà de Figueres es pot veure l'exposició que prèviament (i adaptada a la singularitat de cada espai) s'havia pogut contemplar a Girona i a Roses. Es tracta, com molt bé explica Glòria Bosch al pròleg del llibre que també fa les funcions de catàleg, d'un calidoscopi que «fa del personatge un món i es complementa amb la seva col·lecció d'obres d'art (Amèlia Riera, Tàpies, Cuixart, Claret, Elena Paredes, Guinovart, Evarist Vallès, Joan Sibecas, Bartomeu Massot...) que, estirant un altre fil, s'obre com un ventall als diferents artistes del país». Doncs això: «Un repte extraordinari que aconsegueix acostar-nos a un autor imprescindible, com és ell, i a la tasca de preservació de les seves tapadores de vàter, Opercula latrinae, intervingudes per un centenar d'artistes amb els quals, al llarg del temps, ha tingut relació». Univers Vallès, en darrera instància, com un episodi lluminós, especialment necessaris en temps de penombra.