Candidata a bona part dels premis d'aquesta temporada (acaba de guanyar el Bafta a millor guió i millor producció britànica), Una joven prometedora (Promising young woman és una de les millors pel·lícules dels últims mesos i una aposta molt fresca i agosarada per la suma de gèneres. Per una banda, s'endinsa en un tema tan dur com necessari, el dels abusos sexuals i les seves devastadores conseqüències; per l'altra, és la crònica d'una venjança que reinterpreta uns quants codis d'aquest tipus de relats. També és una comèdia molt negra sobre la nostra manera de relacionar-nos i un apassionant retrat de personatge, un que ens interpel·la perquè vindria a ser la síntesi de les societats modernes i el paper que atorguen a la dona. La protagonista d'aquesta història és Cassie, una noia de trenta-pocs que viu a casa dels seus pares i té una vida professional que sempre està per sota del que s'ha esperat d'ella, Això és, en gran mesura, perquè Cassie té una agenda oculta: aprofita dies i nits per anar a la recerca i captura dels homes que van participar a la violació grupal d'una amiga seva, i els castiga en proporció a la seva participació al crim. A la seva llista hi és tothom qui hi va tenir a veure alguna cosa: des de la jutgessa que va arxivar la denúncia fins a les persones properes als acusats. Però el seu objectiu, que sempre col·lideix amb el seu afany de ser una persona normal, acaba donant uns quants girs imprevistos.
Escrita i dirigida per Emerald Fennell (la Camilla Parker Bowles de The Crown, per cert), que hi demostra un domini de la narració i els seus matisos absolutament enlluernador, Promising young woman és, ras i curt, una joia destinada a ser de culte. Ho és i serà, sobretot, perquè és una excepcional demostració que hi ha maneres d'aproximar-se al cinema de denúncia sense incórrer en discursos i que es pot abordar els clarobscurs d'un personatge sense haver de disculpar-se per la seva incorrecció política. És un cinema combatiu, molt elaborat, d'aquell que sempre et mostra els dos costats d'un mirall per evitar pontificar sobre un tema. Hi fan molt els diàlegs, que sempre es fan creïbles per més que es portin al límit, i per un extraordinari repartiment encapçalat per Carey Mulligan (el que fa amb Casey és d'un altre planeta: feia temps que no es veia un personatge tan tridimensional en pantalla), Bo Burnham, Alison Brie, Connie Britton, Jennifer Coolidge, Adam Brody, Laverne Cox, Angela Zhou, Christopher Mintz-Plasse, Alfred Molina, Molly Shannon, Sam Richardson, Steve Monroe, Casey Adams i Clancy Brown, que interpreta el pare de la protagonista 35 anys després de saltar a la fama amb el Kurgan de Highlander. Atenció al tram final de la pel·lícula, que et manté en una tensió asfixiant mentre aporta uns quants apunts molt corrosius sobre la masculinitat.
