A tothom li resulta familiar l'expressió «menjar amb els ulls» o, quan el desig no s'aplaca, «devorar amb la mirada». Es tracta de formules populars històricament excloses (com a mínim des d'aquella Crítica del Judici escrita fa dos segles) del debat estètic seriós. Per això resulta tan sorprenent (i gratificant) descobrir articles com «Bonnard, mirar con el paladar», del crític d'art i poeta José María Parreño: «Cuánto me gustaría „deia l'any 2015 a les pàgines de El País„ tener un órgano nuevo. Uno que combinara la vista con el gusto. Un mirar con paladar. Porque estos cuadros son un festín para la vista». Parreño parlava, concretament, d'una pintura de Bonnard de 1935 (un dels màxims exponents dels Nabís, juntament amb figures com Sérusier, Denis, Maillol, Ranson o Vuillard) on apareixia una dona a l'interior d'una estança (canònicament burgesa) sense cap altra ocupació evident que la d'arreglar-se el pentinat després de sortir de la banyera. La gràcia de la pintura de Bonnard és que situava totes les coses en un mateix pla estètic: el cos tot just insinuat, el paper florejat de la paret, el marc de la porta i la cortina blavosa, el terra d'un verd clorofíl·lic... Tot, absolutament tot, conformava una unitat visual organitzada a partir d'una intel·ligent superposició de capes. No cal dir que només des d'una perspectiva sensualista l'espectador és capaç de copsar les subtileses d'aquesta mena de pintura.

En aquest sentit, enfront de l'ingent tasca portada a terme per tants i tants pedagogs de l'art (equipats o no amb les previsibles pròtesis teòriques), hom no pot deixar de preguntar-se si, al final (i després de recórrer innombrables senders que sovint no porten enlloc), tot plegat no hauria pogut ser molt més senzill. És a dir: i si el bigarrat paisatge on sol diluir-se l'esforç docent fos reduïble a una sola qüestió de fons? I si, comptat i debatut, l'únic objectiu raonable no passés tan per la transmissió de determinats coneixements objectivables com pel desvetllament (i el posterior afinament) d'un sentit del gust (o del plaer) per la pràctica artística que l'estètica tradicional (la que parteix, com dèiem, de la jerarquització dels judicis feta per Kant a finals del segle XVIII) s'ha encarregat de defenestrar? Ens referim, en part, a la possibilitat de portar a la pràctica allò que Juan Benet (La inspiración y el estilo, 1965) no es cansava de vindicar: «El gusto es independiente de qualquier otra determinación de la conciencia y, tanto más autónomo es de qualquier compromiso intelectual o moral del individuo, tanto más capaz se demuestra de suministrar lo que a él se solicita». Ni més ni menys: educar el gust per poder tornar a confiar en el gust entès com el camí més curt que mena cap al gaudi estètic.

Ni més ni menys: apropar-se a l'aventura estètica de Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) només és possible si hom realitza una mena de pacte de no agressió que passaria per acceptar el seu esteticisme desacomplexat i, fins a cert punt, festiu. Com Bonnard, ell es un pintor de la felicitat: caldrà veure si, avui per avui, això no és més necessari que mai.