És molt provable que amb la pintura succeeixi quelcom similar al que s'esdevé durant un espectacle de dansa contemporània: l'experiència més profunda (diguem-ne autèntica) sol ser més intensa en els seus autors o protagonistes que en l'heterogènia col·lecció d'espectadors. Conscients d'aquest fet, molts artistes han centrat els seus esforços en incorporar al fenomen creatiu un públic que, utòpicament, hauria d'esdevenir no només partícip sinó també autor en el sentit tradicional (o fort) del terme. Això, que seria força evident en l'univers performatiu, no ho és tant en el món de la pintura: la idea pseudo-romàntica d'un artista visionari aïllat en el seu taller i d'una obra, feta de partícules elementals que anomenem quadres, que s'emanciparia del seu artífex per iniciar una existència autònoma, no pot ser més aliena al què realment succeeix. Paradoxalment, hi ha poca literatura assagística que se centri en aquesta característica (més enllà dels escrits autobiogràfics de figures com, per exemple, Mark Rothko o el propi Tàpies). Amb tot, no cal dir que existeixen excepcions notables, començant per llibres com Lo que la pintura da, de José Saborit (Pre-Textos, 2018): «Estos fragmentos „confessa el valencià„, más que describir o analizar el hecho pictórico, quieren mover al lector hacia la pintura y hacia el pintar. Por tanto, aunque se dedican a la pintura ponen el acento en el pintar, en eso que los pintores hacen, mientras lo están haciendo; y más que a los resultados de esa acción convertidos en cuadro o producto acabado, estos fragmentos quieren referirse a ese hacer e ir haciendo y a lo que de ese hacer e ir haciendo puede quedar vivo e inconcluso aun en el cuadro acabado.»

D'això es tracta: que resta del procés de pintar, de la seva duració, en l'obra acabada? Què pot recuperar l'espectador d'aquell viatge solitari sempre inconclús? O, potser millor: quina mena d'espectador reclama la pintura? La resposta de Saborit no pot ser més rotunda: «Sólo una mano vacante, no vacía, sólo una mano desnuda de mendigo, podrá asir algo, recoger algo y pasar el testigo.» Per entendre'ns: només qui sigui capaç de deixar a l'entrada de la sala d'exposicions bona part del seu equipatge conceptual (i per descomptat de les presses) podrà accedir a propostes d'autors com Vicenç Viaplana. Dit així pot semblar senzill, però no ho és en absolut: allò que Nietzche anomenava «vitalisme tràgic» no es troba a l'abast dels que opten deliberadament per una existència superficial. I és que, com proclamava José Ángel Valente, l'experiència estètica sempre és abissal. Com abissals són les obres de Viaplana: la seva realitat difosa (i aquosa) en recorda que, sota la dura escorça d'allò visible, hi ha infinitat de mons menys evidents però infinitament més suggeridors. És com contemplar la llum a través de les parpelles d'uns ulls closos capaços de mirar, al mateix temps, cap a dins i cap a fora: experiència de la duplicitat que, gràcies a la pintura (al fet de pintar), s'instal·la en la fèrtil recursivitat.