Fa cosa de quatre o cinc anys, un interrogant força retòric («Qu'est-ce que la sculpture moderne?») servia per titular una de les exposicions més interessants acollida pel Museu Can Mario de Palafrugell els darrers temps, no tant pels treballs que s'hi podien veure (que també, amb obres molt notables de l'Antoni Marqués) com pels interrogants que suscitava i que, de fet, s'encarregava de mantenir convenientment oberts. I és que, avui ho sabem, qualsevol intent de respondre a la pregunta del títol hauria sigut parcial: com a mínim des de Duchamp, figures com Tony Cragg, Anish Kapoor, Shirazeh Houshiary o Mary Miss s'haurien encarregat de demostrar amb escreix que ningú és capaç de definir amb precisió que és l'escultura moderna (i, per extensió, l'estrictament contemporània). La idea és relativament senzilla: on situar, per exemple, els retalls d'edificis de Gordon Matta-Clark? I les incògnites espacials plantejades per Christo i Jeanne-Claude? I les maquetes per a projectes no realitzables de Bruce Nauman? I els espais de desolació, ocupats per les restes d'un naufragi cultural, inventats per Beuys? Totes aquestes propostes, més enllà de l'evident distància conceptual i formal existent entre elles, comparteixen un element comú: la consciència de saber-se representants d'un temps en el qual, esgotats els grans discursos (utòpics o no), i dissolta tota forma d'optimisme, cal recuperar l'esfera humana al preu que sigui, fins i tot si aquest és la destrucció de tot allò que fins aquest moment havíem anomenat art (o escultura).
I és que les explicacions unívoques i tancades, en realitat, no solen explicar el més important. Ja ho deia Wittgenstein: l'atractiu d'una explicació no és, òbviament, l'explicació d'un atractiu. A més, seguia el filòsof vienès, quina necessitat hi ha d'explicar un atractiu? El desig que segueix despertant la forma, per posar un exemple que ens atansa a la proposta de Naxo Farreras, és tant real com inefable. D'aquí que els responsables de la mostra de Can Mario recuperin una idea profundament moderna com pot ser la de l'autonomia de l'obra d'art: «Les escultures de Farreras neixen tant d'un diàleg amb el món orgànic i geològic com d'una intensa introspecció que li ha permès d'anar alleugerint de matèria les seves obres fins a assolir un buit eloqüent: són les ´catedrals' amb què culmina la seva singladura. En temps d'un conceptualisme sovint pretensiós o d'un expressionisme aspre, l'escultura de Naxo Farreras ens proposa una obra que neix d'una meditada recerca d'un llenguatge plàstic plenament autònom.» Enfront d'aquesta autonomia radical de l'obra, quina opció ens resta? Doncs descriure enlloc d'explicar. Wittgenstein ens dóna la clau: «Aquí només es pot descriure i dir: així és la vida humana... L'explicació, si se la compara amb la impressió que ens produeix la descripció, és massa precària.» Doncs això: els treballs de Farreras s'han de palpar amb els ulls de la mateixa manera que ell ha après ha veure-hi amb el tacte. Tota un transvasament de sentits tan misteriós com estimulant.
