Escrivia Borges a Los Conjurados: «El alivio que tú y yo sentiremos en el instante que precede a la muerte, cuando la suerte nos desate de la triste costumbre de ser alguien y del peso del universo.» Qüestió de sort o no, el que resulta determinant és l'alliberament invocat pel geni argentí, és a dir, el que s'esdevé quan el jo s'aplaça (i s'aplaca), potser indefinidament, en benefici d'una consciència difosa que ja no respon a l'encotillament dels conceptes ni a la dictadura de la realitat aparent. La «malaltia» del jo, per dir-ne d'alguna manera, és tan antiga com l'home i, de fet, ella és l'origen de les múltiples formes que adopta la insatisfacció, començant per l'odi o la ira i acabant per l'abúlia o la melancolia. De fet, Hegel, a les seves Lliçons d'estètica, li dedica especial atenció: «el Jo no pot trobar satisfacció en aquest gaudi de si, sinó que ha de sentir la mancança, ja que experimenta la set d'allò que és ferm i substancial.» I encara més: «Aquella enyorança, però, és només el sentiment de la nul·litat del subjecte buit i va que li manquen les forces per poder escapar d'aquesta vanitat i poder realitzar-se amb contingut substancial.» Ni més ni menys: fugir de la vanitat. Per això el següent pas que havien de fer els integrants del col·lectiu Incerta via era unificar la diversitat de veus, renunciar a la perspectiva individual i, a nivell artístic, imaginar una experiència sensorial alliberada, fins i tot, del llast que suposa treballar amb imatges.

I és que les imatges, per si algú se n'havia oblidat, mai són innocents. Cal desconfiar de les imatges, ens recorda Harun Farocki al seu assaig homònim: «No existeix tal cosa com una imatge que sigui pura visió, absolut pensament o simple manipulació. És especialment absurd intentar desqualificar algunes imatges sota l'argument que aparentment han estat manipulades. Totes les imatges del món són el resultat d'una manipulació, d'un esforç voluntari en el qual intervé la mà de l'home (fins i tot quan aquesta sigui un artefacte mecànic). Només els teòlegs somien amb imatges que no hagin estat produïdes per la mà de l'home.» D'això es tracta: entre les imatges aquiropoiètiques de la tradició bizantina o les ymagine denudari del Mestre Eckhart (dos casos d'imatges que no haurien estat fetes per la mà de cap mortal) i la instal·lació del col·lectiu Incerta via «només» hi ha una distància secular. Aquest és el motiu de que l'exigència en relació als possibles espectadors sigui majúscula: en una època especialment poc procliu al silenci introspectiu i en la qual, de retruc, el culte al Jo arriba a nivells aberrants (començant per l'influencer de torn i acabant pel polític professional), no és empresa fàcil submergir-se en una proposta que reclama, en primera instància, deixar el propi Jo a la porta d'entrada. El que s'esdevé després és allò de Borges: «El alivio que tú y yo sentiremos», és a dir, l'alleujament, en darrera instància, que suposa tota experiència immersiva on el propi cos assumeix el pes de l'experiència.

Com a complement a la mostra de la Casa de Cultura, qui vulgui podrà aprofundir en la proposta a través de l'àgora virtual a www.incertavia.art.