Els subscriptors de Pleamar, el canal de YouTube que dona títol a la novel·la, es pregunten si el vídeo de dos joves emmordassades a una cadira és un reclam publicitari o està succeint de veritat. Aquest és l’inici d’un fabulós viatge a la nostra era, on les xarxes socials i els mòbils s’han convertit en el centre de la nostra vida

Estem acostumant-nos a moure’ns la entre la veritat i la falsedat.

La credibilitat dels mitjans d’informació s’ha anat erosionant per la tirania del clic. La necessitat de cridar l’atenció del lector, de guanyar visualitzacions, crea titulars impactants i de vegades sensacionalistes. Aquesta lluita per destacar, per que ens vegin a nosaltres, és precisament un dels temes en què se centra la meva novel·la.

Analitzes la joventut. Com era la seva i quines diferències hi troba?

Els joves d’avui formen la generació més estressada de la història. Ara tenen una vara de mesurar la popularitat que funciona constantment, i et pots deprimir o sentir-te el rei del mambo segons el dia. En els meus temps, hi havia líders i desgraciats a l’escola, és clar, i en les colles també existien aquests rols. Però no operaven d’una manera tan angoixant ni tan gràfica com ara.

Crec que l’ésser humà és essencialment bo i per tant fiable. Però també fal·lible.

Els youtubers s’han transformat en una rara espècie de profetes?

Els youtubers famosos són els principals referents dels joves. Es colen a les cases de milions de xavals que els riuen les gràcies i els admiren. No importa si el seu discurs és sòlid, motivacional, intel·ligent o positiu. Són, en aquest sentit, profetes, sí, però profetes del no-res. Nosaltres, quan érem joves, teníem ídols, però no els vèiem diàriament ni sabíem com eren. 

Com són ara les relacions paterno-filials ara?

En la meva vida com a pare he tingut molt tracte amb les meves filles. Una relació molt més intensa que la de generacions anteriors, sense cap dubte. Però han arribat les xarxes socials per quedar-se, i aquí no hi ha color: cap adolescent prefereix parlar amb els seus pares a xatejar amb els amics. Els àpats familiars s’escurcen perquè el fill parla per whatsapps. D’un temps ençà, les meves filles, quan entren a casa, estan gravant un àudio o xatejant, de manera que no puc ni saludar-les. És difícil per a un pare penetrar en aquesta bombolla.

La novel·la aprofundeix en la fiabilitat de l’ésser humà. Som fiables?

Respecte a la condició humana, jo no sóc un cínic ni un cendrós. Crec que l’ésser humà és essencialment bo i per tant fiable. Però també fal·lible. Cometem errors, ens habiten passions baixes i, com deia Patricia Highsmith, dins de cada persona hi ha un monstre que pot aflorar si es donen les circumstàncies adequades.

Fins a quin punt està enganxat?

Jo no estic molt enganxat, però adverteixo que ja és impossible alliberar-se del mòbil. Si surts a passejar, el portes a sobre per comptar els passos. Si vas a un restaurant, el portes per desxifrar el codi QR. I cada vegada que es consulta una aplicació, mires el whatsapp i el correu i les trucades perdudes i t’omples d’urgències i de compromisos. Així que el descans mental es torna impossible.